Isards de la Cerdanya

El nord de l'Argentina es divideix en 4 zones ben diferenciades. La zona de les “Yungas” selva subtropical impenetrable i amb animals salvatges, “Valles” seria la vall on es troba Jujuy, “Quebrada” seria un relleu muntanyós molt quebrat que descendeix abruptament formant valls molt profundes i la “Puna” un gran altiplà amb alçades que van dels 3.500m als 4.500m, sent el lloc més despoblat de la terra. Amb un terreny volcànic i cons de més de 6.000 m que per la falta d'oxigen, fa que no hi hagi pràcticament vida animal ni vegetal.

Tot i tenir 200 m menys que l'Aconcagua aquesta expedició presenta moltes més dificultats que l'ascensió al sostre d'Amèrica que vam fer al desembre. Tot i haver 3 rutes possibles d'ascensió, 1ª l'arqueològica per la cara Nord, 2ª la del sarcòfag una mica més tècnica per la cara NE, nosaltres vam escollir la pared Sud tot i ser la més complicada, seriem els 1ers en repetir la via. Com a dificultats afegides està l'aproximació a la base del volcà on volem muntar el camp base, ja que hi han centenars de kilòmetres de Puna on no ens podem abastir de menjar, aigua ni benzina. Tampoc tenim cobertura de radio ni mòbil, la possibilitat de trobar algú és remota, per això portem 2 vehicles per si hagués qualsevol averia. En cas de tenir cap problema ho hauríem d'evacuar nosaltres mateixos, ja que seria impossible comunicar-se amb algú.

Amb els 2 tot terrenys carregats fins a dalt, els 8 components de l'expedició ( Sebastián Aldana, Bruno, John Lee i Cosi de Jujuy, amb 3 d'ells vam coincidir a l'Aconcagua i vam fer amistat, Gustavo Lisi de Salta, Rubén de Buenos Aires i nosaltres dos) Sortim al migdia de Jujuy (1.200 m) direcció a Purmamarca (2.190 m), petit poble conegut per la seva muntanya dels set colors i on tenim previst arribar al migdia per menjar les famoses empanades artesanals. La veritat és que la fama la tenen ben guanyada ja que les de carn i les de formatge son boníssimes.

Continuem camí al W ascendint per la RN52 i fem tota la Cuesta de Lipan, per arribar al pas del mateix nom amb els seus (4.170 m) on parem un estona a veure les parades d'artesania i on els efectes del “apunamiento” = mal alçada, fan de les seves. Fins aleshores és el punt més alt on hem arribat amb cotxe. Es hora de baixar i passem per Salines Grandres (3.450), on parem admirar el paisatge de les segones salines més grans del mon. La carretera continua fins arribar a Susques (3.896 m), la població més alta de l'Argentina on s'arriba per asfalt. És un poblet on totes les cases son d'adobe amb el seu color característic i una petita església del s.XVI. Passem la nit en unes cabanyes molt xules i condicionades. El sopar casolà ens posa les piles després de 6 hores de viatge.

Continua el viatge direcció S, ja que si continuéssim al W arribaríem a Antofagasta (Xile) pel pas de Jama. Agafem la famosa RN40 que travessa tota l'Argentina i es transforma en una pista de terra polsosa que passa per petits poblets on no entenem com sobreviu la gent. A mitja tarda arribem on volem passar la nit, una zona de blocs de pedra, el paradís del boulder anomenada “la jugueteria” (4.100 m). Fem una petita excursió per estirar les cames on tenim una vista privilegiada del campament i del volcà Tuzgle (5.486 m)

Al dia següent passem per uns banys termals naturals a prop del camí, passem a la província de Salta i passem pel viaducte de “la Polvorilla” fins on arriba el famós “tren de la nubes”. Parem una estona i continuem la pista de terra amb un munt de revolts fins arribar al “Alto Chorrillo” (4.560 m) nou record d'ascensió amb cotxe. Fem la baixada fins a Pocitos, un petit poble miner que sembla mort i on parem a menjar una mica. A partir d'aquí la ruta continua per uns dels paisatges més espectaculars passant pel Salar de Pocitos, Las coloradas (formacions rocoses d'aquest color), Desierto del Diablo (un petit desert de terra rogenca amb encant), las Siete Curvas (7 revolts de pujada a 180º), Salar del Diablo (on aflora la sal blanca per sobra del vermell del terra) i a la tarda arribem a Tolar Grande (3.508 m) una petita població on no arriba la llum (generada amb un grup electrogen) ni l'aigua (portada amb cisterna) i la benzina la tenen en bidons. Ens allotgem en un alberg municipal i anem a sopar en un petit local familiar.

Al matí després d'esmorzar, carreguem els vehicles de benzina amb només 100 litres que tenen disponibles, no sabem si podrem fer el 400 km que hi han d'anada i tornada per la Puna fins on volem muntar el camp base, també carreguem 250 litres d'aigua per tots el dies i el menjar que el portem de Jujuy. Sortim cap a les 9h i comencem a travessar el 60 km de llarg del Salar de Arizaro, una impressionant extensió de sal amb 120 km d'ample, miris cap on miris no veus el final, arribem a un creuament per anar a l'antiga estació de Caipe i el poble de Socompa, nosaltres fem a l'esquerra direcció la mina “la Casualidad” ara abandonada d'on treien sofre i on encara hi han restes i es nota l'escalfor i es respira l'olor. Fem una forta pujada per saltar fins al salar del volcà Llullaillaco, després de rodejar-lo comença l'ascensió fora pista i per terreny pedregós, impossible sense un 4x4, fins que els vehicles diuen prou i plantem el camp base als 5.100 m nou record d'alçada per nosaltres amb un vehicle. Es hora de muntar la tenda menjador, les tendes per dormir i organitzar tot el menjar i l'aigua, aquí l'alçada ja fa de les seves sobre nosaltres. Han estat 4 dies per arribar fins aquí, temps que ens ha servit també per aclimatar.

Tot i l'alçada hem dormit prou bé, avui anem a fer una volta a un cim proper per estirar les cames, tot i que només fem 200 m de desnivell, ens servirà com aclimatació, aquí tot suma. Preparem una mica de menjar i sobre tot beure, com a mínim 5 litres diaris. Una migdiada també ajuda a passar el temps fins l'hora de berenar, fem petar la xerrada i preparem el sopar. La tenda menjador és el lloc de reunió i convivència, cada 2 persones portem una tenda, el que fan un total de 5 tendes i 2 vehicles en mig del no res.

Avui és dia de porteig, pujarem tot el material, menjar i demés coses fins el camp d'alçada. El terreny pedregós de pura puna, ens porta en 2 km fins la base d'una canal amb una major inclinació on fem 1 pas endavant i 2 enrere. Després de 4 km, 800m positius i 4h arribem a un replà a 5.900 m on muntem 1 tenda i deixem tot el material portejat. Després de passar un parell d'hores en alçada, baixem al camp base, sopem una mica i a descansar, avui dormirem plans ha estat un dia bastant dur.

Dia de descans i aclimatació, ens llevem prop de les 10 del matí, avui no hi ha presa per res, esmorzem tranquil·lament, uns passegen, uns altres fan el gos i nosaltres prenem el sol. El dia passa lentament i sembla més un dia d'engreixar-se que un altre cosa per que no parem de menjar i beure.

Sembla que tots ens trobem prou bé al camp base i decidim pujar al camp d'alçada l'endemà.

Avui hem aprofitat per fer una Puja a la Pachamama (Ofrena a la mare terra), al ser una muntanya sagrada pels Incas, li hem demanat que ens deixi pujar i baixar amb salud a tota l'expedició i que només hem vingut amb fins esportius, per això li hem donat de menjar, beure i també li hem donat la fulla sagrada de la coca, esperem que ens ajudi en la nostra ascensió.

Cap a les 9 h ja comença a tocar el sol a les tendes i es van assecant de la gebrada de la nit, recollim els sacs, les màrfegues i anem carregant les motxilles per traslladar-nos al camp d'alçada. Avui pesa'n bastant més que en el primer porteig, anem pujant lentament tornant a fer el camí pedregós de fa 2 dies, l'engorjat on fas 1 pas endavant i 2 enrere i finalment arribem als 5.900 m on muntem les tendes, inflem les màrfegues amb el conseqüent mareig per l'esforç de bufar a quasi bé 6.000. Avui està bastant tapat, fa una mica de vent i comença a nevar dèbilment, cadascú es refugia en la seva tenda. Tots comencem a hidratar com podem (tang, te, sopa, etc) i per sopar un sobre de menjar liofilitzat per 2, a nosaltres en ha tocat Chana Masala, plat típic de l'Índia a base de cigrons i arrós amb un toc picant. Després comença la feinada d'anar a buscar neu, desfer-la i omplir totes les ampolles i termos per tenir aigua per esmorzar i per beure durant tota l'ascensió. Cap a les 21 h, ens fiquem al sac, acompanyats de: ampolles d'aigua, piles, frontals, càmera de fotos, gps i tot allò que no volem que es congeli, per poc tenim que dormir fora del sac.

Les 2 de la matinada, sona al despertador del mòbil el “Resham Firiri”, es l'hora de la veritat, els nervis estan a flor de pell, ens vestim amb tota la ploma possible i esmorzem, necessitem energia per afrontar els -20º C que fa a l'exterior, el vent està en calma i en el cel hi han alguns núvols. Estem tots preparats i a les 3 h sortim amb els frontals al cap, ens esperen 800 m de desnivell per una canal de neu amb 60º en la seva part més dreta. Els primers 100m els fem per roca esquivant la neu fins que ens posem el grampons. Comencem a pujar per la neu gelada, es fan 2 grups, al capdavant va en Gustavo guia de muntanya i “ochomilista” obrint huella, el segueixo jo, la Diana i en Bruno, una mica més enrere van en Cosi, John Lee, Rubén i Sebastian que té un problema amb un grampó i té que fer una reparació d'emergència a mitja canal amb un tros de cordino cosa que ens comunica per radio. Els esperem una mica però agafem fred i continuem ascendint, la neu es comença a posar difícil, la neu crosta es trenca i t'enfonses fins la cintura, li agafo el relleu a Gustavo que el veig una mica destruït, a partir dels 6.000m obrir huella agafa una altre dimensió i tot és molt dur amb un esforç exponencial. Ja comença a fer-se de dia, miro cap a baix i veig que ja som 7, algú s'ha fet mitja volta, sembla que en Cosi. Continuem pujant i segueixo al capdavant, comença a tocar el sol a la part de dalt de la canal i ara ja només puc contar fins a cinc, en Rubén s'ha fet la volta i John Lee decideix acompanyar-lo per que no baixi sol. En 6 hores sortim de la part encaixonada, parem en una pedra on ens toca el sol i ens ajuntem els cinc. Amb més caloreta i per una zona més planera, Sebastian es posa al capdavant i continuem fent ziga-zagues per guanyar desnivell fins que arribem a les Pircas Incas, lloc on van trobar les 3 mòmies dels nens ofrenats a la muntanya. Des de aquí només queda una grimpada de 50 m per roca amb passos de 4art grau que a 6.700 m, sembla un 9 C+, escoltem -Cumbre!!! en Sebastián ha arribat a dalt de tot, un a un arribem tots al cim, finalment han estat 8 hores les que hem trigat. Diana arriba molt sencera i tots els nois la feliciten per que està molt forta i ho ha fet molt bé. Som 5 els que hem arribat al punt més alt, 6.739 m, el 4art volcà més alt de la terra i la primera repetició de la pared Sud del volcà Llullaillaco. Estem pràcticament 1 hora al cim menjant una mica, hidratant i fent un munt de fotos. Es l'hora del descens i ens traiem els grampons per destrepar el tram de roca, desfem el camí de pujada i tota la canal que està bastant delicada ja que es trenca tot i surten totes les pedres que hi han a sota. En 3 hores arribem al camp d'alçada, allà estant els companys que no han pogut pujar que ens esperen amb un te calentonet i unes galetes. Descansem una mica i comencem a recollir el campament i carregar les motxilles per baixar fins al camp base. La baixada es fa interminable amb més de 20 kg, els genolls i l'esquena ens comencen a fer figa, però aconseguim arribar fins baix. Han estat més de 15 hores des de que vam sortir cap el cim, però la cosa no acaba aquí, ara toca tornar a muntar la tenda per poder dormir, inflar els matalassos i preparar el sopar. Un arròs que fa en Cosi, uns ous ferrats que fa en Rubén i una truita de patata i ceba que faig jo, ens posa les piles a tots. Avui dormim plans, estem tots esgotats.

Després de desmuntar les tendes i recollir tot el campament, desfem els 200 km que ens separem de Tolar Grande, volem continuar, però no hi ha benzina fins d'aquí 2 dies, coneixem a un ex-porter de l'Aconcagua ens aconsegueix 2 bidons pel dia següent, així que passem la nit allà i anem a sopar tots plegats per celebrar l'èxit de l'expedició.

Al dia següent arriba la benzina i continuem camí cap a Salta, ja que volem passar per el Museu d'Arqueologia d'Alta Muntanya, on estan exposades les mòmies trobades al Llullaillaco, però hi han molts quilòmetres i les pluges que han hagut a la zona fa que les carreteres estiguin bastant intransitables i triguem més del compte. El museu està tancat i haurem d'anar un altre dia.