Isards de la Cerdanya

Ja fa més de 20 dies que els peruans tenen bloquejada la frontera per Desaguadero, els pas per carretera més lògic des de La Paz cap a Perú. Quan vam visitar la Isla del Sol, ens van oferir de travessar pel llac Titicaca amb una embarcació fins a Puno, una opció més cara, però millor que rés. Varem descansar un parell de dies a La Paz després de l'èxit del Sajama i vam coincidir un altre cop amb Raül i Vinyet, que ha tingut que retornar un dies a Catalunya per problemes familiars. Decidim després de 2 mesos per Bolívia passar a Perú, agafem un bus que en 4h ens porta fins a Copacabana, allà ens informen que fins ahir encara era possible travessar però que avui han tancat migració i es possible travessar però ningú et segella el passaport i representa que series un il·legal, el que ens faltava, seriem uns sense papers a Sudamèrica. Decidim tornar-nos cap a La Paz, 4 hores més de viatge. Anem a la terminal i ens ofereixen la possibilitat d'anar via Xile i treiem els bitllets per l'endemà. Busquem un lloc on passar la nit prop de la terminal i l'únic accessible és un “cutre sitio” ja que l'endemà hem d'estar a les 6 a.m i amb tot el que portem no volem anar amunt i avall. Arribem i el xofer del bus, que es xilè, ens vol cobrar per excés d'equipatge, escara estem a Bolívia i el putos xilens ja ens estant tocant els ous. Sortim amb overbooking, han venut més bitllets que places té el bus i hem d'anar repartint gent per altres busus. Finalment agafem la directe no sense abans parar a la benzinera a omplir el diposit i es que a Sudamèrica tenen la costum de recollir els passatgers sense benzina una cosa inaudita a Europa. El bus ens portarà fins Arica, així que les primeres 4 hores de viatge fins a la duana de Tambo Quemado ja les coneixem de quan vam estar al Sajama. Després d'omplir durant el viatge un munt de formularis arribem a la duana boliviana, un ràpid tramit on et posen el segell de sortida, tornem a pujar al bus, avancem 5 metros i tornem a baixar del bus amb el nostre equipatge (3 maletons i 2 motxilles), el escàner no funciona i el SEG (Servei agrícola i ramader) està obrint les maletes de tothom. Entre candaus i sacs per camuflar els petates, com ens els facin obrir ens tirem tot el matí, finalment ens segellen el passaport i els hi diem que som muntanyencs, que tot és material i ens deixen passar sense mirar-nos, es nota que s'han vist desbordats per l'allau de turistes que surten per aquesta frontera i fan una mica la “vista gorda”. Tornem a carregar-ho tot al bus, però ja hem perdut més d'1 hora. 

Ens queden unes quatre hores, però el xofer que va a tota hòstia, fa el trajecte en tres, per una carretera de baixada, plena de revolts i canvis de rasant i es que el perill a Sudamèrica no es troba a la muntanya si no a la carretera. Arribem Arica (Xile), un poble on curiosament s'estava disputant un competició de bodyboard (corcheros), allà hem tingut que agafar un bus per travessar fins a Tacna (Perú), cosa no tant fàcil, ja que tot i que van sortint tot seguit en quan s'omplen, son molt petits i no tenen lloc per l'equipatge i si no et volen cobrar el preu d'un passatger per cada maleta. Abans hem tingut que canviar moneda, de bolivians a pesos xilens. Finalment després de deixar escapar uns quants he convençut a un per que ens portés però amb la condició que m'ho carregaria i descarregaria jo. Sortim i als 30 minuts arribem a la duana amb Xile, passem ràpid, continuem en bus 5 minuts més i arribem a la peruana, aquí ja ens fan baixar tot l'equipatge i passar-ho per l'escàner sembla que tot està bé. 30 minuts més i arribem a Tacna, tota aquesta zona és com una gran platja de sorra, un gran desert. 

Toca tornar a canviar moneda ara a nuevos soles, la moneda peruana. Aquí hem d'agafar un bus que ens portarà fins a Arequipa, la nostra destinació final. Tenim sort i en 5 minuts surt un i encara hi han un parell de seients, 7 hores més de viatge, estem esgotats i morts de gana. Finalment agafem un taxi que ens porta fins a un hostel, també hem tingut sort, ultima habitació lliure. 00:00 Ens llitem. Han estat 18h de viatge des de que vam sortir a les 6 del matí de La Paz, agafant 3 busus, passant controls duaners, travessant 3 països i barallant amb tothom. De l'altre manera, hi han busus directes que en 7 hores et porten.

Primeres hores a Arequipa (Perú), hem anat a conèixer una mica la ciutat i fer turisme de monuments. També hem gaudit de la final de la champions acompanyats amb una “cuzqueña machu picchu edició especial”. Al vespre per celebrar-ho i com era dissabte hem anat a la “movida arequipeña” i com no a prendre la beguda oficial del Perú, el “Pisco sour”. Tranquils a partir d'ara retornem a l'acció muntanyenca.

Hi han varies opcions per arribar al poble de Sajama des de La Paz, però ens decantem per una bastant directe, agafarem un bus que va direcció Arica (Xile). El dia anterior treiem els bitllets pel bus de les 7 del matí, ens llevem a les 6 i anem a la terminal ja que tenim que estar mitja hora abans. Quan obren la guixeta ens informen que hi han bloquejos indefinits a la carretera i no surt cap bus. Esperem fins a les 8 però sembla que la cosa va per llarg i ens tornem al hotel. A la tarda tornem a la terminal per informar-nos i ens diuen que l'endemà el bus sortirà a les 6 del matí per mirar d'evitar els bloquejos. Ahir ja havien anat a comprar tot el menjar comptant 4 dies per l'ascensió inclòs dia extra per imprevistos.

Avui ens llevem a les 5 de la matinada i abans de les 6 estem a la terminal. Ens informen que ja no hi han bloquejos i el bus sortirà a l'hora normal. Ens tirem hora i mitja a 4º C esperant el bus, que com sempre surt tard, resignació, això es Bolívia. A les 11 del matí el bus ens deixa en un encreuament abans d'arribar a la frontera amb Xile. Durant el viatge, feia estona que anàvem veient el volcà Sajama per una banda i els volcans Parinacota i Pomarape a l'altre, però de tant aprop encara son més impressionants. Als 10 minuts apareix un vehicle que per un “mòdic preu” ens porta per una pista de terra en 30 minuts fins al poble de Sajama (4.250 m). Allà parlem amb Virginia l'encarregada del Parc Nacional Sajama, que després de pagar l'entrada al Parc, ens aconsegueix una mula per un “mòdic preu” per portar tot el material fins al Camp Base. Per una pista que surt del poble caminem al N durant 1 hora fins que agafem un corriol al E i en 2 hores més ens plantem al Camp Base (4.800 m), un munt de roques en mig d'un desert de sorra i matolls al peus del volcà Sajama. Pels amants del salt base, aquí tenen una pared de 2000m de desnivell per saltar. Allà muntem la tenda, estem completament sols, no hi han més escaladors al parc. Fem el sopar i anem a dormir aviat, a les 18h ja no toca el sol i a les 19h es fa fosc i la temperatura cau en picat.

Ens llevem aviat, ja que hem quedat a les 8:30h amb l'Alejo, un portejador que ens pujarà el material fins al Camp d'Alçada (5.700 m), ho fem així, ja que si no necessitaríem un dia extra per portejar nosaltres mateixos tot el material. Son més de 20 kg, entre botes dobles, grampons, roba d'alçada, cordes, estaques, tenda, menjar, etc... El camí s'enfila cap a l'esquerra i anem a buscar la carena, aquest any hi ha moltíssima neu i a partir del 5.300m ja trobem neu continua i hem de posar grampons. El portejador no en porta i amb el piolet li haig d'anar fent esglaons per que pugui pujar, una feina esgotadora, en sembla que li hauré de cobrar en lloc de pagar....jajajaja Les 6 hores de pujada que sol trigar la gent les hem reduït a 4h, dinem tranquil·lament i ens disposem a muntar la tenda en un petit pla sobre el gel a 5.700 m i amb pati a banda i banda. El vent ja comença a bufar i és que la fama que té de ser una muntanya freda i ventosa, ja se l'està guanyant. Després del ritual d'anar a buscar neu per desfer-la per tenir aigua, preparo un te i unes pastes abans de embolicar-me amb el sopar. Avui hi ha sopa de costella, uns fideus amb carn i salsitxes de frankfurt. Ens fiquem aviat al sac per mirar de descansar, ens hem de llevar a les 12h de la nit per sortir cap a la 1h. Encara hi ha llum i tot que portem varis dies matinant i sense parar, no podem agafar el son, entre l'alçada, els nervis, el vent que sacseja la tenda i que estem més sols que la una.

Les 12h, sona el despertador, tota “la nit” fent voltes, fins fa 15 minuts pensàvem que no podríem sortir, el vent que ens ha castigat tota l'estona amb ratxes de més de 100 km/h, però ha cessat miraculosament. Preparo llet amb “cola-cao” made in Bolívia, acompanyat amb un pa de pessic. Sortim full-equip i encordats, la neu està gelada, no és un glaciar si no un camp de penitents d'uns 25cm, segons ens han dit al setembre tenen una mida de 1'50 a 2 m, no m'ho vull ni imaginar. Comencem l'ascensió lentament fins arribar a una aresta bastant franca, continuem pujant i passem varis trams de mixte bastant glaçat i delicat amb més de 1000m de caiguda. Arribem a la famosa canal, 100m amb 65º, la neu esta prou bé però ens hem d'emprar a fons fins arribar a l'aresta que també ens fa patir amb un bon pati a banda i banda. Arribem finalment al gran llom, el cim sembla a tocar, res més lluny, tenim per davant 4 hores de pujada amb 3 falsos cims que et fan desesperar, el vent ja comença a fer de les seves, finalment arribem al sostre de Bolívia, el volcà Sajama (6.555 m) veiem amb un fred infernal la sortida del sol cap a una banda i l'impressionant ombra del cim sobre els volcans Parinacota i Pomarape cap a l'altre. A més de -20ºC ens afanyem a baixar per entrar en calor, algunes fotos han quedat “putrum-putrum” ja que s'ha congelat l'objectiu de la càmera. Desfem el camí de pujada amb molt de compte i tot i anar encordats, a la canal muntem un rapel per seguretat. Arribem al Camp d'Alçada amb un solete boníssim i desfem el bloc de gel en el que s'ha convertit l'aigua que ens hem endut al cim i no hem pogut beure. Hidratem i desfem el campament, hem quedat amb el nostre portejador a les 11h, arriba puntualment i comencem a baixar desfent el camí del dia anterior fins al Camp Base on dinem una mica. Decidim fer un esforç més i continuar baixant durant un parell d'hores més fins un pla al costat d'un rierol on muntarem campament aquella nit. Seran 500m més baix que el C.B, fa menys fred i estem al costat d'uns banys termals lliures on ens relaxem tot gaudint de les vistes, cap a una banda el Sajama i cap a l'altre el Parinacota i el Pomarape. Avui estem “destruïts”, han estat més de 1.000m de pujada i més de 2.200m de baixada a més de 6.500m d'alçada, dormirem plans.

Ens llevem sense despertador, amb el sol que entra per la finestra de la tenda i unes llames i alpaques que ens venen a donar el bon dia, després d'esmorzar aprofito per tornar a prendre un banyet a les aigües termals. Recollim el campament i al poc arriba el noi amb el que havíem quedat per que ens portés fins a Tambo Quemado, la duana amb Xile i on paren els busus que venen d'Arica, el mateix amb el que vam arribar de La Paz i ens retornarà allà. Abans parem una estona a visitar el poble de Sajama. Ha estat molt dur, per les condicions meteorològiques, l'alçada i la soledat de la muntanya, però l'esforç ha tingut la seva recompensa i marxem amb el cim sota el braç. Haurem de marxar de Bolívia per que si no acabarem amb tots el cims i quan tornem algun dia no tindrem res a fer, a més, ja ens han ofert treball per fer de guies de muntanya en una empresa de La Paz.

Agafem un bus a La Paz que en 4 hores ens portarà fins a Copacabana però 45 minuts abans d'arrivar, al estrecho de Tiquina el bus ha pujar en un transbordador que el travessarà mentre que nosaltres agafem una barqueta que també ens passarà a l'altre banda. A mig dia arribem, una ciutat bastant turística d'on surten els vaixells que van a la Isla del Sol. Com sempre busquem fer coses diferents a la resta de la gent, hem decidit anar caminant fins a Yampupata el punt més proper a l'illa, son 17 km per una pista al costat del llac amb uns bonics paisatges. A mig camí ens assalta un tal Hilario i ens ofereix dur-nos a la illa a “doblón”, segons diu surt a la guia Lonely Planet i venen els turistes alemanys expressament a veure'l i el vam veure tant de sobrat no havent-hi més turistes que nosaltres, que el vam engegar. En arribar a Yampupata agafem un bot de rem que surt més econòmic però el pescador engega un motoret i arribem en un moment al Sud. Al embarcador ja ens estan esperant uns nens per portar-nos a un hotel i que els donin comissió. A l'arribada has de pagar un taxa, però ja han marxat els cobradors i ens l'estalviem. Comencen 204 esglaons de pujada fins que arribes a Yumani, busquem un allotjament i marxem a veure el capvespre des de un cim proper. Per sopar anem a un restaurant amb vistes, per acabar de veure com es fa fosc amb la lluna plena de fons i degustar l'especialitat de la Illa, truita “trucha”, a la llimona, a l'all, a la mantega, farcida, qualsevol d'elles bonissimes.

L'endemà al matí anem més al Sud de l'Illa per veure les runes de Pilcocai o Templo del Sol, pugem un cimet i saltem a l'altre banda i agafem un camí direcció al Nord, que passa per un bosc d'eucaliptus i per la part alta de Yumani. Ara el camí està arranjat i sembla una calçada romana que va carenant per totes les llomes durant 15 km fins arribar a extrem Nord on es trobem les runes de Chinkana. A mig camí hi han diverses “boleteries” on et cobren per passar i et donen un tiquet que en teoria ensenyant a les altres t'haurien de deixar passar, però en una ens han intentat tornar a cobrar però per collons hem passat. Hem continuat fins a Challapampa un poblet on arribem els vaixells de Copacabana i on després de buscar un allotjament hem anat a dinar l'especialitat, truita “trucha”. A la tarda m'he envalentonat i he anat a banyar-me al llac Titicaca, el llac navegable més alt del mon. Fins que ha marxat el sol hem pogut descansar i gaudir de la tranquil·litat de l'Illa, cosa que s'agraeix si vens de l'estrès de La Paz.

Avui hem matinat per agafar el vaixell que sortia a les 8:30 direcció Copacabana, però com no arribàvem al mínim de persones doncs no ha sortit. Hem pres el sol mentre veiem passar burrets de totes mides i edats, a l'illa no hi han vehicles i tots els transports interns de mercaderies ho fan amb aquests animals. Estavem esperant el vaixell de les 10:30 però com mínim teníem que ser 18 passatgers i faltant un quart d'hora només érem 14, llavors ens haguéssim hagut d'esperar fins a la 13:30 a veure si fèiem cupo, així que ens hem buscat la vida i hem subornat a un pescador que ens ha dut a Yampupata, allà un vehicle ens ha dut fins a Copacabana, no era el que volíem fer però hem arribat abans i per la meitat de preu. Com teníem prou temps abans que sortís el bus, hem aprofitat per menjar per última vegada la boníssima truita “trucha” del llac Titicaca.