Isards de la Cerdanya

Hem canviat novament de camp base i ara el tenim a Guayaquil, la ciutat més poblada i més gran d'Equador. Tot i que no ens agraden les grans ciutats hem visitat la part del Malecón, un modern passeig de més de 2 km a la vora del riu Guayas on arriben grans embarcacions, ple de centres comercials, parcs, llocs on menjar, monuments i el primer cine Imax de l'Equador.
També hi ha un curiós parc ple d'iguanes gegants que es passegen per on volen i no et tenen por. A part d'això, la resta molt transit, cotxes, busus, fum, soroll i un munt de “Mall” com li diuen ells, que son gran centres comercials, plens de petites botigues, cinemes, fast foods, etc..
És curiós també, que aquí està ple de “autobancos”, son caixers automàtics al quals accedeixes des de el cotxe, hi han diferents carrils, t'hi poses al costat i des de la finestra sense baixar-te fas les operacions bancaries. Potser a Espanya hi tenim, però no ho havíem vist mai i ens ha fet gracia (és que som de poble, yepa yepa paisanos...)

A quatre hores en bus, es troba aquest petit poble pesquer amb boniques platges que durant els mesos de maig a setembre s'omple de turistes que venen, com nosaltres, a veure balenes jorabades, una especie que arriba fins aquestes aigües per aparellar-se. Hem hagut d'agafar un tour, en el que et porten en una petita embarcació fins trobar algun grup d'aquests cetacis i poder gaudir dels seves maniobres tot i el seu gran tonatge. Després t'acosten fins l'illa Salango on hem practicat snorkeling, que és en anglès ,el que seria veure peixos i cosetes sota l'aigua amb ulleres, tub i aletes. Després el vaixell retorna prop de les roques on es fa observació d'aus aquàtiques molt xules.

Pel matí a partir de les 6, arriben els pescadors a la platja amb les seves barques i el peix que han capturat. Fan la venda allà mateix i ja el carreguen i li posen gel per dur-lo a Guayaquil. Hem comprat un munt de gambes acabades de pescar i aquestes encara amb el cap i es que tenen la costum de treure-li ja que diuen que es dolent, no tenen ni idea de menjar-ne, però ens hem fet un tip. Hem conegut a Mikel i Laura, una parella del pais basc que també porten molts mesos viatjant per Sudamérica però en sentit contrari al nostre, així hem pogut intercanviar informació fent una birra en un dels molts garitos a peu de platja, amb hamaques, gandules, fulles de palmera i Bob Marley sonant de fons.

L'anada a Pto.López la vam fer per l'interior passant per un poble que té un nom que mola molt “Jipijapa”, però de retorn a Guayaquil ho hem fet per la costa ja que vull parar a la meca del surf a Equador. Montañita és un poblet molt petit, amb 4 carrers principals on estan tots els hostals, bars, discoteques, parades de menjar, artesania, hippys, perri-flautis i gent de la faràndula. Nosaltres veníem a descansar i fer surf, però no sabíem, que la resta de la gent venen per la festa i es que cada dia hi ha una mega party en una disco i s'escolta la música per tot el poble i els caps de setmana hi ha festa a totes alhora, així que és impossible dormir a la nit, ni taps ni res, tremolen fins i tot les parets. Per si això fos poc, a partir de les 8 del matí passa el camió que recull les escombraries amb una cançoneta que repeteix infinitament amb la següent tornada:

“A sacar la basura que ya viene el carro, solo en fundas cerradas, no debes olvidarlo...es tan bonito limpiar tempranito, las calles, aceras y bordillos...trabajemos por Santa Elena, manteniendola por siempre bella......vamos, vamos a sacar la basura!!!

Sort que hi han bones onades i la penya ressacosa no entra al aigua fins passat el migdia, (com en Roger i en Beren que tenen al·lèrgia a matinar...jajajaja), així pots estar sol al aigua pillant onades tota l'estona. He fet amistat amb un lokal que m'ha dut al Secret Spot de Montañita a pillar la "Gran Kahuna"

Les 23h, sona el despertador, ens vestim i esmorzem el que ens entra, aquestes hores no hi ha gaire gana. Una nit perfecte, lluna plena, gens de fred, gens de vent. A les 00:00 sortim a caminar per la pedrera a munt sense necessitat del frontal, després d'hora i mitja de pujada i de passar la primera part de la canal on cauen pedres, posem grampons, ja que sota les pedres està el gel i rellisca molt. Una hora més i arribem a l'aresta encara sense neu i amb molts problemes amb els grampons, ja que els nostres d'alumini no eren adients per les condicions del gel i hem tingut que llogar-ne uns. Ara si, arribem finalment a la glacera i tot recte anem pujant aresta amunt poc a poc. Comença a fer fred i ens abriguem de valent continuem pujant però a 6.075 m i després de 5h i mitja de pujada hem de baixar per causes alienes a la nostra voluntat, 2h i mitja de baixada ens retornen al refugi. Han estat 8 hores de dura ascensió. Després de recollir les coses del refugi, encara ens queden 2 hores de baixada fora pistes fins arribar a la carretera per la que passem els autobusos que ens duran de retorn a Riobamba. Després de 10 hores, només ens han faltat 250 m per fer el cim, diuen que a la tercera va la vençuda, però estem una mica saturats i desmotivats de tanta muntanya, així que, com ja hem pujat aquest desnivell l'anterior vegada i com diu l'amic Félix, ens el convalidem.

Més coneguda com a Baños, aquest poblet que es troba a 2 hores de Riobamba, és on hem anat un parell de dies a descansar i relaxar-nos. És super turístic i està ple d'agències d'aventura on poder fer rafting, caiac, barrancs, escalada, puenting, canopy i demés coses acabades en -ing. Al vespre anem a un dels varis banys termals que hi han, tot i que no és tant idíl·lic com d'altres en els que hi hem estat. 

Una mica de puenting, mireu com cau...

Aparteu a les criatures...

Llegenda mitològica.

A Baños diuen que dos guerrers andins, el Cotopaxi i el Chimborazo, van mantenir per segles una batalla d'amor per la bella Tungurahua. Diuen que el Chimborazo va vèncer aquesta lluita i és va casar amb la bella Tungurahua. I diuen que d'aquest matrimoni va néixer el Guagua (nen, en quichua) Pichincha. I per això quan el Guagua Pinchincha plora, la Mama Tungurahua tremola. Es una llegenda d'amor de les muntanyes equatorianes, explicada en veu dels qui habiten als peus dels volcans.

El refugi és molt gran, amb capacitat per 120 persones, aquest no és gratuït com els dos del Chimbo, el preu per dormir, fer ús de la cuina amb estris son 22,40 $, si vols el sopar i l'esmorzar son 36 $, com portem el nostre menjar agafem l'opció econòmica. Ens instal·lem i deixem les coses a uns lockers que tenen al costat dels llits. Després de dinar sortim a caminar una estona tartera a munt, no gaire, ens hem de reservar per l'ascensió. A mitja tarda comencen arribar els guies amb els seus clients, amb molts del guies ja vam coincidir al Chimborazo i xarrem una mica de tot mentre preparem el sopar. Avui a les 17 h ja estem sopant, compartim taula amb dos homes mexicans que porten 4 mesos viatjant amb bicicleta des de casa seva i volen arribar a Usuahia (Argentina) i compartim anècdotes. Després de preparar la motxilla a les 18 h ja estem al llit i es que avui toca matinar.

A les 00:00 sona el despertador, la gent sembla que fa estona que fa soroll i està en moviment, però amb els taps i l'antifaç he dormit com una soca. Miro de preparar l'esmorzar, si aconsegueixo un foc, ja que els tenen monopolitzats els guies. Ja amb la panxa plena, ens untem de crema pel fred i pel sol, ens abriguem i sortim a caminar a la 1:30 h, molts grups ja han sortir fa estona, no fa gaire fred, una mica de vent però està clar, hi ha lluna plena i podem caminar sense frontals. El primer tram es fa per una tartera molt dreta, d'aquelles d'un pas endavant i dos enrere, fins arribar al glaciar on posem grampons, a partir d'aquí la pendent és constant, passant aprop de grans esquerdes fins arribar a un punt on una ha precipitat i hem de realitzar una maniobra tipus “limit vertical”, sort que hem vist un parell de vegades la peli i tenim la tècnica adquirida, un salt on hem de clavar els piolets per no caure a l'abisme fan que podem continuar la ruta. S'ha aixecat més vent que arrossega neu i no ens deixa veure res. Una forta pujada per una canal d'uns 55º ens porta a una zona amb menys pendent i després d'unes quantes rampes arribem al cim del Cotopaxi (5.897 m), a dalt està clar, però tenim un mar de núvols que no ens deixa gaudir completament de la visió del crater del volcà. Després de les fotos toca la baixada, desfem el camí de pujada i ens anem endinsant als núvols i el mal temps. Fins aquí tot normal fins arribar a la zona de les esquerdes, ja que per on havíem saltat abans, s'ha vingut a baix i ara hi ha un forat en el que hi cap un autobús. Hem de buscar un pas alternatiu en mig de la tempesta de neu i vent, finalment podem travessar i arribar al refugi sans i estalvis. Ens preparem un te i uns entrepans de salsitxes per agafar força i baixem fins l'aparcament, on una pick-up ens acosta fins la carretera, on un bus ens retorna a Riobamba.

Agafem un bus des de Caraz, per una pista de pedra super estreta, amb túnels esculpits a la roca, amb el famós “cañón del Pato” a la nostra dreta i on sembla que el bus s'hagi de sortir a cada revolt, ens porta fins a Chimbote. Aquí busquem un altre bus fins a Trujillo, la segona ciutat més gran del Perú, ja estem aprop. 15 minuts més en taxí, ens duen fins a Huanchaco el nostre destí final, ara només falta trobar un allotjament “bueno, bonito y barato” Com quasi sempre, l'acabem trobant i després de fer-nos una dutxa i arreglar-nos per l'ocasió, sortim a sopar.

Avui és l'aniversari de Diana i per celebrar-lo ens convida a peix fresc i marisc a la brasa, tot cuinat davant nostre i acompanyat amb sangria a la peruana. Per postre, Raül i Vinyet, la sorprenen amb un pastís de xocolata i la tradicional bufada d'espelmes. Tot boníssim i és que necessitàvem una mica de peix, saturats de tanta carn.

Continuen les Festes Patrias a tot el Perú, per la qual cosa han organitzat una competició de surf de nivell nacional, el temps no acaba de ser bo i si no surt el sol fa fresca, però com som “chicarrones del norte” lloguem l'equip complert i a surfejar s'ha dit. Com les condicions del mar van canviant, anem canviant també de taules, les provem totes, malibus, funboards, pinxos, mega-tablons... Aquí estem, fent la clenxa amb les quilles als “lokals”....jajajaja

El temps no acompanya, les noies no es poden posar morenes i els nois no podem surfejar, així que continuem al Nord i després de viatjar tota la nit en bus, arribem al nostre proper destí de platja. Máncora, la ciutat de l'etern estiu, aquí si que fa sol, calor i onades. Ara estem tots contents, doncs tots podem gaudir. Estem en una casa de fusta, canyes i fulles de palmera, a tocar de la platja. Els dies que estem passant aquí, s'han convertit en jornades gastronòmiques nocturnes, després de passar tot el dia a la platja. Que si un dia cuinem arrós amb llagosta, un altre “calamares encebollados”, un altre pop a la gallega, un altre gambes i llagostins, l'altre gent de la casa esta flipant amb nosaltres i els nostres tiberis.