Panoràmica del Illimani
Quan vam estar al Aconcagua vam conèixer a Juancho, un bolivià i a Patrick, un alemany, residents a la Paz, però ells vam fer el cim en 5 dies, atacant des de Plaza de Mulas (4.400 m). Per celebrar-ho van anar de vins a Mendoza i d'allà va sortir l'idea de fer una cosa insòlita com era dormir al cim de l'Illimani. A la Paz vam coincidir amb un d'ells i ens va proposar de fer tant especial ascensió amb l'incentiu que encara ningú havia dormit aquest cim.
Dia 1:
Sortim de la Paz cap a les 10 h, l'expedició està formada per Juancho i Sergio que seran els guies, Patrick l'alemany, Jocelyn un noi canadenc, nosaltres i dos portejadors de Pinaya. Carreguem el 4x4 amb tot el menjar i tot el material de muntanya, ens esperen 3 hores viatge per camí de terra fins a Pinaya (3.800 m), última població on podem arribar amb vehicle. Mentre dinem preparem el material per que el carreguin les mules. Sortim per un camí darrere el poble i en 2 hores arribem a Puente Roto, una antiga mina abandona i en un prat al costat del riu muntem el camp base. Després d'armar les tendes, Maria, la cuinera, ens dona te i pastes abans de preparar el sopar. Després de prendre una sopa riquíssima i carn amb amanida marxem a dormir amb unes vistes espectaculars del Illimani.
Valle de Palca amb l'Illimani al fons
Pujant la vall des de Pinaya
Camp Base al costat del riu a Puente Roto
Fent un pica-pica abans del sopar
La Paz i el Alto des de el campament
Dia 2:
El sol ja toca el campament i després d'esmorzar, recollim les tendes, menys la tenda menjador, i la cuina, ja que Maria no pujarà al campament d'alçada, aquest any és excepcional i n'hi ha molta neu, per la qual cosa la cuinera no pot pujar, com tampoc pujaran les Cholitas a portejar i ho tindran que fer els marits, tot i que tothom coincideix en que les dones estan més fortes. Finalment seran tres els portejadors que ens acompanyaran fins al campament d'alçada. Remuntem la vall per un diagonal que creua el riu que baixa d'una mina, continuem pujant per una tartera fent ziga-zagues fins arribar al Peñon Marquiribi (4.965 m), agafem la carena i a 5.100 m ja començem a trobar neu continua i ens hem de posar grampons i posar-li també als portejadors. Passem pel campament Italià (5.400 m) i seguim carenant fins que arribem a Nido de Cóndores (5.500 m), una plana on podem muntar les tendes, just al costat de les creus dels escaladors morts en aquesta muntanya. Muntem el campament i prenem un te calentó mentre ens preparen el sopar, tot gaudint del capvespre, amb vistes a la Paz, el llac Titicaca i al fons el Sajama, Parinacota i Pomerape.
Sortint camí del campament d'alçada
Abans d'agafar la tartera per pujar al Peñón Marquiribi
Pedro el portejador fixeu-vos detall de la radio que porta penjada
Darrere Pic Central o Pic de l'Indi
Fent bogeries a 5.500 m
Panoràmica Nido de Condores
Dia 3:
Normalment des de Nido de Cónderes s'ataca el cim, la qual cosa representa sortir cap a les 2 de la matinada, però com la nostra intenció és dormir a dalt, no cal matinar tant. A part de recollir les tendes, esperem que es faci de dia i sortim sense frontals, per els 2 portejadors que ens acompanyaran és la primera vegada que es posen uns grampons i tampoc van gaire ben preparats de roba i el sortir a les 6 del matí els facilitarà les coses. Sortim i ho fem en dues cordades de quatre, per començar tenim una aresta bastant delicada amb pati a les dues bandes, la neu està en perfectes condicions i els grampons treballen al 100%. La segona part és un glaciar molt més dret i decidim fer zetes per avançar, allà travessem una zona d'esquerdes. El dia és espectacular, amb un bon sol, però per sobre dels 6.000 m, el pes de la motxilla ja es nota a cada pas i es que les portem més carregades del que seria normal per fer un cim. A mitja hora del cim, comencen a entrar núvols i fem l'ultim tros sense gaire visibilitat, però arribem sense problemes al cim del Illimani (6.439 m). A Diana li ha costat més del compte ja que ahir va passar mala nit, amb mal de panxa i anant contínuament al “bany”. No tenim vistes des de el cim però no ens importa gaire perquè tenim temps per que s'obri. Munten el campament al mateix cim i tot i algun problema amb els fogonets, suposem per la falta d'oxigen, podem desfer neu per prendre un te i sopa calenta. Dormir aquestes alçades és una mica difícil però mirem de descansar, a quasi bé 6.500 m a la nit fa bastant fred, però les plomes del sac fan la seva feina i els peucs de la Tere també.
Ja sortim cap al cim
Diana fent una mica de dry-tooling
Bonica diagonal amb bonic pati
Illimani (6.439 m)
Campament al cim, mirador espectacular
Dia 4:
Esperem a que surti el sol per llevar-nos, sort que ningú ha fet cim avui (només nosaltres cada cop que anàvem al bany), si no s'hagués endut una sorpresa al trobar-se un campament al mateix cim i uns bojos esmorzant com si estiguessin a casa seva. Avui el dia s'ha llevat una mica ventós però amb millors vistes, aprofitem per fer les fotos de cim. Recollim tot i ens preparem per la llarga baixada, seran uns 2.700 m fins a Pinaya. Al cap només tenim el xai que vam acordar amb la dona d'un dels portejadors que mataria i cuinaria sota terra amb un procés típic de la zona. La neu està en immillorables condicions i podem baixar directament sense necessitat d'anar fent esses. Desfem el camí del dia anterior a gran velocitat. Fa sol i el vent a cessat, fem una baixada molt còmoda fins on s'acaba la neu i ens traiem els grampons, però la baixada per les roques i la tartera amb les botes dobles fins al camp base es fa llarga i feixuga. Allà ens espera Maria amb una sopa i les mules que duran la nostra càrrega i després de canviar-nos de roba i botes, continuem ara quasi bé sense pes fins a Pinaya. Ens cruspim el xai i les papes cuinades sota terra acompanyades amb unes cerveses, un bon final per una bona aventura. Ara ja sabeu, algú ha dormit al cim del Illimani i nosaltres tenim un nou record de dormir en alçada.
Què us semblen les vistes des de l'habitació???
Els primers en dormir al cim del Illimani
Les dos màquines de matar...
Desfent el camí de pujada
Ens espera una llarga baixada
Diana en un pas delicat però se'n surt bé
Un rapel per passar una zona mixta
Els fills de Pedro amb el germà petit del xai que ens cruspirem...
La recompensa al esforç, ben merescuda
- A la barra de la dreta us deixem uns vídeos d'aquesta ascensió, esperem que us agradin.
- Podeu gaudir d'aquest i molts més vídeos al nostre canal del youtube
- http://www.youtube.com/user/isardsdelacerdanya
5 de maig del 2011, a les 20:18
Moltes felicitats parella !!!
Vaya nivel que habéis alcanzado, subirse el Illimani y ademas montar un campo en la cima a 6.500 m son palabras mayores.
-altitud similar al Campo II del Everest por el Collado Sur-.
Por la foto de grupo en la cima parece que vais "sobraos", y me ha llamado la atención esas botas de pioneros con "para-nieves azul celeste". Otra perla es la foto del transistor (como me molas con tu arradiete portátil).
Bravo Diana por la ascensión con "mal de panxa"...espero que hayas mejorado.
Que tengáis suerte en vuestra siguiente hazaña y una abraçada molt forta.
Mingo
6 de maig del 2011, a les 9:41
Moltes felicitats màquines!!!!!
Anna i Alba
7 de maig del 2011, a les 16:48
Bones Mingo,
Ets un màquina, ja veig que examines al detall cada entrada del blog i ens fa feliç.
Les polaines i les botes del portejador son últim model aquí a Bolívia.
La radio també és últim model amb “m-patras”, “blutu”, “güifi”, etc...
Segons el que dius sobre l'alçada on vam dormir i el Camp II del Collado Sur, creus que ja estem preparats per pujar al Everest???
La Diana a la baixada ja es trobava millor, segurament la neu desfeta li va anar malament, esta feta una mula.
Gracies també a a l'Alba, l'Anna i les gatetes, una abraçada per tots.
Prepareu-vos per la propera ascensió...
8 de maig del 2011, a les 0:13
Hola Narcís y Diana.
¿El Everest?
Estos días andan por allí bastantes de nuestros ochomilistas: Juanito, Edurne, Ferran, Carlos Soria, Carlos Pauner ... esperando la ventana de buen tiempo, pues los sherpas ya han instalado cuerdas hasta la cumbre.
Aquello es otro mundo, ver las crónicas en Desnivel.com
¿El Everest?
Cuando estuvimos en Sierra Nevada encontramos a Manu de Malaga, empezaba en esto de la montaña y era la 1ª vez que subía al Mulhacén, lo hizo en solitario, y sus retos futuros eran: El Mont Blanc y si va bien quizás el Everest...!!!
Vosotros estáis más cerca.
Opino que hay que seguir una progresión 6000, 7000, 8000 ..... y que el cuerpo aguante. Y la "pasta" que vale.
Me parecen una buena introducción las crónicas de Dario Rodriguez en Desnivel.com, y sobre los precios la del 26-4-11 titulada (Carlos Soria: “Antes de venir ninguno sabíamos que el Lhotse iba a estar así”).
Fins aviat
Mingo
15 de maig del 2011, a les 19:23
Enhorabuena pareja!!
Muy bueno el comentario de que hacías cumbre cada vez que íbais al baño, jeje! Un saludo y surte en la siguiente aventura, que ya vemos que ya lleváis unas cuantas!