Abans de tot un incís: Ja sabem que tots teniu molta feina i aneu molt atabalats i que amb la crisis la cosa està molt malament, però estant de viatge ens fa molta il·lusió quan ens deixeu algun comentari al blog. Així que animeu-vos i aprofiteu que son de les poques coses que encara hi han gratis. Penseu que us podem castigar sense explicar-vos més aventures...
Encara ens fa mal el cul, és el mateix dolor del primer dia després de la temporada d'hivern quan tornes agafar la bici i fas una sortida llarga, però aquest cop no ha estat la bici si no el cavall. Vam decidir fer una sortideta a cavall pels voltants de Tupiza, passant pel “valle de los Machos”, que rep el nom de les formacions produïdes per l'erosió de l'aigua sobre les roques donant-li una forma fàl·lica, també vam passar per la “Puerta del Diablo” i pel “Cañón del Inca”.
La amazona Diana amb el seu cavall Alazan
Aquí estic galopant amb Roca el meu cavall
L'endemà volíem marxar cap a Potosí, però aquell dia no hi havien autobusos al matí i vam decidir sortir al vespre, no va ser gaire bona idea, pensàvem que seria com a l'Argentina i Xile, que podríem dormir tota la nit, però el portaequipatges no donava cap confiança, les constants aturades durant tota la nit en llocs inhòspits on pujava i baixava gent, feia que estiguéssim pendents, les 7 hores de viatge per pistes de terra en les que respiraves pols constantment, el soroll i el moviment van fer que estiguéssim tota la nit de lloro. Vam arribar a les 4 a.m i vam esperar dins del bus fins a les 5 a.m, abans d'anar a buscar on allotjar-nos.
Fent un banyet a la piscina abans d'agafar el bus
Equipatge camuflat amb bosses típiques bolivianes
Potosí (4.100 m), la ciutat més alta del mon, es troba als peus del cerro Rico (4.900m), on hi ha la mina i d'on extreuen plata i altres minerals. Hem coincidit amb la festivitat del 466 aniversari del naixement de la Vil·la Imperial de Potosí i han hagut desfilades militars i civils amb els escolars. Al vespre també han hagut més actes i un concert de música d'artistes locals. Hem gaudit d'unes festes típiques bolivianes amb l'alcohol com a protagonista. Les “cholas” dones amb indumentària típica preparen al carrer uns brevatges a base d'alcohol potable de 96º, en unes olles a foc viu. El “ponche” amb aigua i sucre i el “sucumbe” amb llet, coco i canella a part del alcohol, també conegut com a “leche de tigre”. Està bo però tampoc m'aficionaria, seria com el rom cremat però més bèstia.
Escolars desfilant en el 466 aniversari
Escolars desfilant i tocant instruments típics
Hem anat a visitar les mines acompanyats de un ex-miner. Primerament hem passat pel mercat miner on pots comprar dinamita, metxes, cartutxos de nitroglicerina, tot el necessari per fer TNT, és l'únic lloc al mon on no hi ha cap tipus de control sobre els materials explosius. El Kit sencer per fer una detonació amb una cartutx al 80% surt per 1€. Nosaltres hem comprat coses per dur als miners, Whisky bolivià (és el alcohol de 96º, fulles de coca, refrescos, guants), avui es divendres, a part és primer d'abril i commemoren el descobriment de la primera mina de plata. Hem pogut parlar amb ells i fer-lis tot tipus de preguntes. Hem fet la pachamama (ofrena a la mare terra) i també hem donat de veure, fumar i fulles de coca al “TIO” que és la representació del diable, una figura amb banyes i un gran membre i és el que els hi dona protecció i el que fa que tinguin una bona extracció de minerals.
Amb el Cerro Rico al darrere
Baixant a un nivell inferior dins la mina
Encara més avall, més endins
Fent un descans i xerrant amb els miners
Fent una ofrena al "TIO" (fixeu-vos en el membre)
A la tarda hem vist la pel·lícula - documental " El minero del diablo", filmada a les mines de Potosí. Tracta del drama de dos germans de 14 i 12 anys orfes de pare i que es veuen obligats a treballar a la mina del Cerro Rico també coneguda com "la montaña que come hombres vivos" per poder ajudar a la seva mare i la germana petita i poder-se pagar els estudis i deixar la mina algun dia. Degut a la silicosis, una malatia pulmonar els miners no passen dels 50 anys. Actualment encara continuen treballant uns 800 nens a les mines. Basilio el protagonista, actualment te 20 anys i treballa com a guia turístic de les mines a l'agencia Amigos de Bolívia, juntament amb els seus germans.
Hem canviat de país i també he canviat de costums, abans a l'Argentina i Xile prenia mate, la infusió provinent de la “yerba mate”, amb tot la parafernàlia que comporta, que si el termo, la “bombilla”, etc. Aquí a Bolívia ja m'he passat al mate de coca, que es la infusió que es fa amb la fulla de la coca. També “coqueo” de tant en tant, es tracta d'agafar les fulles i les vas col·locant per capes per sobre la geniva i la deixes que es barregi amb la saliva. La substancia que desprèn va bé pel mal d'alçada, el mareig, per treure gana, la son, a part que el gustet és bo.
A Potosí vam trobar la fàbrica de cervesa a més alçada del mon (4.070 m). La cervesa “Potosina” és lleugera, em recorda a la “Moritz” made in Catalunya. L'última foto està dedicada als companys més cervesers ( Fèlix, Tere, Mingo, Josep-Butis i Valla-banda)
Aquí estic "coqueando" una mica
Als amics més cervesers - Fèlix, Tere, Mingo, Josep-Butis, Valla-banda
4 d’abril del 2011, a les 23:51
Hola Parella
¡Me cachis...! ya estamos aqui. No dejeis de publicar vuestras preciosas cronicas.
Gracias por la dedicación de las birras bolivianas...
Aqui hemos hecho la semana de esqui de montaña en Sierra Nevada y os hemos hechado en falta.. esperamos que en la proxima podamos compartirla.
Sierra Nevada ¿quien nos lo iba a decir?, pero este año hay nieve suficiente, y de buena calidad, para hacer ascensiones con los skis. Para mi ha sido un descubrimiento muy bonito.
Tras esta pausa de turismo activo, -que no va nada mal para aclimatar- ya estoy a la espera de descubrir cual será vuestro próximo objetivo andino...
¿Sajama, Parinacota, ... Huayna Potosi, Illimani ...?
Suerte y que lo disfruteis .
Petons
Mingo
5 d’abril del 2011, a les 20:02
Chouch!!! vosaltres rai que sembleu del país....us podrien confondre i tot..jejeje!! quina canya de fotos..els banys termals, les figures de les roques, la cova...em sembla que a Bolivia val la pena viatjar-hi...fins aviat!!
8 d’abril del 2011, a les 22:37
hOLA, NOIS !!! QUINA ENVEJA, PERO SANA EH !! A SEGUIR ENVIANT REPORTATGES QUE AL FINAL FAREM UNA SERIE A TV3.
UNA ABRAÇADA.
BUTIS
28 de març del 2012, a les 8:57
Veig que va ser una experiència molt bona, ja m'agradaria a mí poder anar a Potosí però em conformo amb fer turisme per Catalunya que ben masa és! :P
Salutacions,
Gina