Isards de la Cerdanya

Durant la travessa de la Cordillera Real vam dormir a la laguna Chiarkota amb les impressionants vistes del circ del Condoriri i ens vam quedar amb ganes de fer cims a la zona i per això hem tornat.

A finals de gener, al Volcà Villarrica a Xile vam fer uns amics, en Nicolas i Aureli un parella de belgues i hem coincidit amb ells a La Paz on vam anar a dinar plegats i xerrant vam decidir anar junts a fer aquests cims. Sortim de La Paz a les 10 del matí, un viatge d'una durada de 2 hores s'ha convertit en 5 hores de “passeig turístic” per camins de terra fins que el taxista s'ha decidit a preguntar el camí ja que no sabia arribar. Finalment a les 15 h arribem a la Rinconada, el final del camí amb 2 cases d'adob al costat de una cascada i amb el Condoriri de fons. Portem un munt de pes amb tot el material dur de muntanya i el menjar i decidim agafar una mula entre els quatre. En 1 hora ens plantem al campament base del Condoriri (4.650 m), muntem les tendes i preparem el sopar, avui toca anar a dormir aviat per demà matinar.

Ens llevem a les dues i després d'un bon esmorzar, a dos quarts de quatre amb un cel estelat però negra nit i únicament amb la llum dels frontals sortim direcció el glaciar, no fa gaire fred, només una mica de vent. Remuntem tot el pedregal de la morrena passem al costat d'un petit llac glacial. En 1 hora arribem al gel on ens calcem el grampons, traiem el piolet i ens encordem. Ens dirigim cap a l'esquerra per esquivar unes esquerdes i seguim pujant el glaciar fins el coll, carenem per l'esquerra fins que arribem a dalt del Tarija (5.310 m) quan les primeres llum del sol es veuen a l'horitzó. Ara toca descendir un tram de mixte per baixar fins un altre coll i saltar a l'altre banda per començar a pujar per l'aresta. El primer tram és senzill, però a mesura que anem pujant la cosa es complica fins que arribem a un tram de 60º on ens hem d'emprar a fons. Vaig al capdavant i des de aquí sembla una pared vertical on només veig a Diana que va darrera meu i a la resta no els veig. Passant aquest tram hi ha un petit replà i un altre tram de uns 55º més curt que ens porta directament al cim del Pequeño Alpamayo (5.410 m). Les vistes son espectaculars tant com el dia i les fotos que fem. Ara toca la baixada, tot i que la neu està en perfectes condicions aprofitem l'estaca i la corda que porto per muntar ràpels a les zones més tècniques. Arribem novament al coll i pugem el tram de mixt novament per passar pel cim del Tarija. Ara toca una llarga baixada pel glaciar fins a la morrena i 1 hora més que ens portarà fins el Camp Base.

Sortim amb les primeres llums del dia ja sense frontals, el camí que surt del camp base, puja direcció el glaciar del Condoriri, a prop del gel fem a l'esquerra per anar a buscar la vall i un camí que puja fins al coll on hi han unes fites, saltem a l'altre banda i seguim pujant per l'esquerra fins un altre coll on ja carenant arribem fins al cim del Pico Austria (5.320 m), un mirador excepcional del circ del Condoriri. La baixada la fem per la directíssima, una mega tartera que ens porta fins al camí de pujada i on tenim l'oportunitat de practicar esquí a la pedra. La resta fins al camp base és el mateix cami que de pujada passant per una zona de pedres plena de bizcachas unes bestioles molts divertides.

Per celebrar l'èxit de l'expedició hem decidit d'anar amb en Nicolas i Aureli a sopar a un restaurant suis, fundu de formatge i com no, de postre fundu de xocolata, ens hem ajuntat també amb en Raül, Vinyet i Gregor un company alemany, que ja han tornat del seu treking i hem anat tots plegats. Després hem anat a un garito amb musica en viu a fer un glop i fer la ballaruca. Que dura la vida del muntanyenc...

A la Paz pots trobar dotzenes d'oficines on et venen l'ascensió a la muntanya en tres dies amb 1 un dia de pràctiques a un glaciar, segur que tots els israelites = yala yala, que han passat per aquí (i no pocs per què son com una plaga) han pujat al cim.

Nosaltres també teníem ganes i tot i la fama de ser el 6.000 més fàcil de Bolívia, la situació a prop de la Paz i les vistes a 360º des de el cim, ens ha cridat l'atenció per pujar-lo.

Dia 1:

Hem quedat amb en Jocelyn l'amic canadenc que va venir al Illimani i tot que aquesta serà la seva quarta vegada, li feia il·lusió pujar amb nosaltres. Sortim de la Paz (3.700 m) cap a les 11h, en 2 hores de pista de terra ens plantem al Refugi del Huayna (4.800 m), just on vam finalitzar el treking de la Cordillera Real. Abans de sortir cap al campament d'alçada ens mengem un entrepà, fruita i xocolata, per treure pes, principalment. Tot i que dormirem al refu, portem bastant pes, mes de 4 litros de aigua, equivalent a 4 kilos, a dalt no hi ha aigua, més el sac, el fogonet, gas, olles, grampons, piolet, botes dobles, el plomes, roba d'abric, guants, manyoples, menjar per 2 dies, etc... Ja em fa mal l'esquena només de pensar en posar-me la motxilla.

El camí que puja, és un pedregal que discorre pel mig de la morrena molt aprop del final del glaciar i a tocar del gel. Quan portem 1 hora pujant, en mig del no res, una dona guarida en un paravent de pedres ens cobra una entrada i ens hem de registrar per continuar cap a dalt. Després de 2 hores arribem al refugi d'alçada (5.300 m), per pujar els últims 200 m de desnivell ens hem d'hagut de calçar els grampons. Ens instal·lem en 3 matalassos a la part inferior de les lliteres i després de sopar intentem dormir una mica ja que l'endemà tenim que matinar. 

Dia 2-

Son les 2 a.m, la resta de grups que porten guies ja han sortit, ens llevem tranquil·lament, esmorzem i a les 3 a.m sortim cap a munt, hi ha negra nit però estelada, fa fred però no fa vent, poc a poc guanyem alçada, per davant ens queden 800 m de desnivell que tenim que salvar. El primer tram discorre pel glaciar, bastant senzill ja que hi ha molta neu i les esquerdes estan cobertes. Cada vegada s'inclina més el terreny, ens creuem amb un parell de guies amb el seus clients que fan mitja volta i és que l'esgotament tant físic com psíquic i l'alçada fa de les seves. Nosaltres seguim pujant i avancem un parell de grups més i es que portem un bon ritme. Comença la part més delicada de l'ascensió, l'aresta cimera d'un pam d'ample i amb un pati a banda i banda de més de 1.000 m fa que els guies s'hagin d'emprar a fons per fer passar als passerells que porten. Els 3 anem encordats i ens auto assegurem en aquest tram i arribem a dalt de tot sense problemes i gaudim del cim i de la sortida del sol. Ens espera un altre cop l'aresta però ara de baixada i amb el sol poden veure amb més detall on anirem a parar si cometem un error (uf!! Quin cangueli). Després, la baixada fins al refugi d'alçada és un moment, parem a recollir tot el que hem deixat, mengem i bevem una mica. Només ens queda 1 horeta de baixada fins la pista i 2 horetes més amb cotxe fins La Paz.

Un altre cim al sac...

Quan vam estar al Aconcagua vam conèixer a Juancho, un bolivià i a Patrick, un alemany, residents a la Paz, però ells vam fer el cim en 5 dies, atacant des de Plaza de Mulas (4.400 m). Per celebrar-ho van anar de vins a Mendoza i d'allà va sortir l'idea de fer una cosa insòlita com era dormir al cim de l'Illimani. A la Paz vam coincidir amb un d'ells i ens va proposar de fer tant especial ascensió amb l'incentiu que encara ningú havia dormit aquest cim.

Dia 1:

Sortim de la Paz cap a les 10 h, l'expedició està formada per Juancho i Sergio que seran els guies, Patrick l'alemany, Jocelyn un noi canadenc, nosaltres i dos portejadors de Pinaya. Carreguem el 4x4 amb tot el menjar i tot el material de muntanya, ens esperen 3 hores viatge per camí de terra fins a Pinaya (3.800 m), última població on podem arribar amb vehicle. Mentre dinem preparem el material per que el carreguin les mules. Sortim per un camí darrere el poble i en 2 hores arribem a Puente Roto, una antiga mina abandona i en un prat al costat del riu muntem el camp base. Després d'armar les tendes, Maria, la cuinera, ens dona te i pastes abans de preparar el sopar. Després de prendre una sopa riquíssima i carn amb amanida marxem a dormir amb unes vistes espectaculars del Illimani.

Dia 2:

El sol ja toca el campament i després d'esmorzar, recollim les tendes, menys la tenda menjador, i la cuina, ja que Maria no pujarà al campament d'alçada, aquest any és excepcional i n'hi ha molta neu, per la qual cosa la cuinera no pot pujar, com tampoc pujaran les Cholitas a portejar i ho tindran que fer els marits, tot i que tothom coincideix en que les dones estan més fortes. Finalment seran tres els portejadors que ens acompanyaran fins al campament d'alçada. Remuntem la vall per un diagonal que creua el riu que baixa d'una mina, continuem pujant per una tartera fent ziga-zagues fins arribar al Peñon Marquiribi (4.965 m), agafem la carena i a 5.100 m ja començem a trobar neu continua i ens hem de posar grampons i posar-li també als portejadors. Passem pel campament Italià (5.400 m) i seguim carenant fins que arribem a Nido de Cóndores (5.500 m), una plana on podem muntar les tendes, just al costat de les creus dels escaladors morts en aquesta muntanya. Muntem el campament i prenem un te calentó mentre ens preparen el sopar, tot gaudint del capvespre, amb vistes a la Paz, el llac Titicaca i al fons el Sajama, Parinacota i Pomerape.

Dia 3:

Normalment des de Nido de Cónderes s'ataca el cim, la qual cosa representa sortir cap a les 2 de la matinada, però com la nostra intenció és dormir a dalt, no cal matinar tant. A part de recollir les tendes, esperem que es faci de dia i sortim sense frontals, per els 2 portejadors que ens acompanyaran és la primera vegada que es posen uns grampons i tampoc van gaire ben preparats de roba i el sortir a les 6 del matí els facilitarà les coses. Sortim i ho fem en dues cordades de quatre, per començar tenim una aresta bastant delicada amb pati a les dues bandes, la neu està en perfectes condicions i els grampons treballen al 100%. La segona part és un glaciar molt més dret i decidim fer zetes per avançar, allà travessem una zona d'esquerdes. El dia és espectacular, amb un bon sol, però per sobre dels 6.000 m, el pes de la motxilla ja es nota a cada pas i es que les portem més carregades del que seria normal per fer un cim. A mitja hora del cim, comencen a entrar núvols i fem l'ultim tros sense gaire visibilitat, però arribem sense problemes al cim del Illimani (6.439 m). A Diana li ha costat més del compte ja que ahir va passar mala nit, amb mal de panxa i anant contínuament al “bany”. No tenim vistes des de el cim però no ens importa gaire perquè tenim temps per que s'obri. Munten el campament al mateix cim i tot i algun problema amb els fogonets, suposem per la falta d'oxigen, podem desfer neu per prendre un te i sopa calenta. Dormir aquestes alçades és una mica difícil però mirem de descansar, a quasi bé 6.500 m a la nit fa bastant fred, però les plomes del sac fan la seva feina i els peucs de la Tere també.

Dia 4:

Esperem a que surti el sol per llevar-nos, sort que ningú ha fet cim avui (només nosaltres cada cop que anàvem al bany), si no s'hagués endut una sorpresa al trobar-se un campament al mateix cim i uns bojos esmorzant com si estiguessin a casa seva. Avui el dia s'ha llevat una mica ventós però amb millors vistes, aprofitem per fer les fotos de cim. Recollim tot i ens preparem per la llarga baixada, seran uns 2.700 m fins a Pinaya. Al cap només tenim el xai que vam acordar amb la dona d'un dels portejadors que mataria i cuinaria sota terra amb un procés típic de la zona. La neu està en immillorables condicions i podem baixar directament sense necessitat d'anar fent esses. Desfem el camí del dia anterior a gran velocitat. Fa sol i el vent a cessat, fem una baixada molt còmoda fins on s'acaba la neu i ens traiem els grampons, però la baixada per les roques i la tartera amb les botes dobles fins al camp base es fa llarga i feixuga. Allà ens espera Maria amb una sopa i les mules que duran la nostra càrrega i després de canviar-nos de roba i botes, continuem ara quasi bé sense pes fins a Pinaya. Ens cruspim el xai i les papes cuinades sota terra acompanyades amb unes cerveses, un bon final per una bona aventura. Ara ja sabeu, algú ha dormit al cim del Illimani i nosaltres tenim un nou record de dormir en alçada.

Les dos màquines de matar...