Isards de la Cerdanya

Som a Pucón (Xile), el mateix dia que hem fet el cim del Lanín i la nostra idea es l'endemà fer el volcà Villarrica, visible des de qualsevol punt de la ciutat. Anem a l'oficina de turisme per informar-nos del material necessari obligatori i el transport que hi per anar fins la base. No hi han autobusos i un taxi et cobra una fortuna per que hauria d'esperar-te. Demanem en una de les tantes agencies d'aventura, ja que al estiu venen activitats com ràfting, termes, ascensió al volcà, canopy, etc... Tenen lloc en una de les furgos per l'endemà i ens faran els transfers i lloguer del casc a “doblón” però no tenim opció.

Dimarts 1: A dos quarts de 8 pugem a la furgo juntament amb un grup de 6 israelites, Pucón es troba a 220m d'altitud i la base del volcà 1450m, la carretera és bona fins arribar l'entrada al parc, on has d'abonar la corresponent taxa, a partir d'aquí es una pista forestal. En una hora arribem al lloc de sortida, que a l'hivern és una estació d'esquí. Tots els grups de les diferents empreses arriben en processió i tots fan cua per pujar per una “aero-silla” que seria un telecadira de 2 i de fusta que els salvarà de fer 400m de desnivell, nosaltres preferim currar-ho una mica més i pujar 45” per terreny volcànic.

Un cop allà, ja entrem a la zona de neu amb una traça hiper-marcada però abans un guarda de CONAF et revisa tot el material i demostrar experiència en muntanya. Sortim sense grampons i amb bastons i anem a la cua d'un grup en quan podem comencen avançar-los en els llocs de roca, després de 15” anant en processió decidim posar-nos els grampons, agafar el piolet i fer la nostra pròpia traça per poder avançar a tota aquesta colla de xitxarel·los. Els últims 100m de desnivell els fem per roca sense grampons ja que no hi ha neu, arribem els 1ers al cim en 3h després de fulminar-nos a més de 200 guiris. Han estat un passeig de 1400m de desnivell per una glacera sense cap dificultat, però en un volcà actiu, fumejant, estèticament perfecte i amb molt bones vistes.

Al cim estem poca estona, ja que el fum sulfurós es bastant tòxic i tot i portar un buff a la cara, ens couen els ulls i la gola. Baixem juntament amb en Nicolas i Aurelie, uns companys belgues que hem conegut a la pujada i ens ofereixen transport fins a Pucón per no tenir que esperar al grup que ens ha portat. Baixem prou ràpid mig esquiant amb el grampons, ja que la neu esta tendre com la mantega. Arribem a un punt on tothom fa “culen-bajen” amb unes pales de plàstic i nosaltres per no ser menys ho fem amb bosses d'escombraries (una mica cutre però efectiu). El retorn fins el cotxe quan acaba la neu ho fem per una tartera de pedra volcànica molt divertit.

Descens a tota velocitat pels tobogans de neu

Tot i no tenir cap dificultat, ho recomanem a tothom, muntanyenc i no muntanyenc, val la pena.

Diuen que unes 15.000 persones pugen cada any i nosaltres entre ells...jajajaja

Al dia següent busquem informació per anar a fer el volcà Lanín i el volcà Villarrica, no ens dieun gran cosa i a la pàgina web dels parcs nacionals tampoc, ja que un el pujarem des de Argentina i l'altre des de Xile.

Grampons, piolet, botes de muntanya, sac de dormir, màrfega, fogonet, carrega de gas, roba de muntanya pel fred i la neu, ulleres de sol, protector solar, frontal, farmaciola, casc, bastons i emissora de radio amb la freqüència del parc.

Portem molt material, però a la maleta ja no hi cabien els cascs, ni la emissora així que tenim que llogar-los, la mateixa empresa ens ofereix transport fins a la base del volcà.

Aquella nit plantem la tenda en un càmping molt xulo al costat del riu.

Arribem cap a les 9h i després de fer la inscripció al parc i la revisió exhaustiva del material (aquest parc no has de pagar per l'entrada), a dos quarts comencem l'ascensió.

El primer tros es bastant planer i ben marcat, després comença el tros de “espina de pescado” amb una pendent de 15º, continua amb el “camino de mulas” de 20º fins al refugi militar “RIM26” on acaba també les marques (pals grocs numerats). Nosaltres continuem fins al següent el refugi “caja” a 30” i una pendent de 25º, amb un terreny on fas un pas endavant i 2 enrere.

El refugi es com una canadenca però de xapa, sense cap comoditat, aquell dia només serem nosaltres 2 i un grup de 3 nois i el seu guia. Anem tots a buscar aigua del desgel abans que geli al vespre i fem un mate xerrant una mica de tot. Sopem i a dormir aviat, ja que a les 4h de la matinada ens hem de llevar per sortir cap al cim, ja que en teoria son 6h de pujada. La meteo l'han encertat del tot i la pluja i el vent colpeja el refu tota la nit.

Volem anar fins a Pucón (Xile) a tant sols 67km d'aquí per fer el volcà Villarrica, però el bus no passa fins l'endemà a les 8h del matí i no és segur que hi hagin places, així que decidim acostar-nos fins l'aduna argentina per fer dit per anar-hi. Tenim sort i una parella argentina descendents de bascos ens agafa i ens deixa al mateix centre.

La nostre entrada al Chaltén no ha estat gaire triomfal, arribem quan ja s'està fent fosc amb un temporal de pluja i vent, no tenim res reservat, per què com diu l'amic Fèlix (anem a la guerra). Al costat de l'estació de bus hi ha una oficina de turisme, demanem per un lloc per dormir i ens informa que esta tot complert, l'únic que podem fer és acampar, amb tot l'equipatge i el temporal en contra anem direcció a un càmping a muntar la tenda amb els frontals, ja que el poble s'ha quedat sense llum, aigua i telèfon (els mòbils aquí no funcionen i l'internet no parlem). Acabem de muntar tot xops i anem a dormir intentant no pensar negativament, però el vent i la pluja que ens sacseja tota la nit ens fa venir al cap com anomena la gent de la zona a la Patagònia “Puta Agonia” i la veritat que el temps s'ho mereix aquest sobrenom. L'endemà continua el temporal i més d'una carpa s'ha trencat, sort de la Hard Mountain, que és un “tanc de combat”. Després d'esmorzar anem a buscar per tot el poble un allotjament, la sort ens acompanya i podrem dormir la resta dels dies en un llit.

Aquí, hi ha l'opció de patejar tota la zona fent travessa als campaments lliures que hi han dins del parc, si, si... el Chaltén està dins del parc dels glaciars i no tens que pagar ni per entrar ni per acampar, increïble. Però com la nostra esquena encara s'en recorda de les Torres del Paine, decidim establir el camp base al poble i sortir cada dia amb una motxilla petita, fer més quilometres, més hores, però al vespre sopar com Deu mana, dutxeta, llit, etc...                                                                                                                                            

La nostre idea al venir aquí era a part de anar al Fitz Roy i al Cerro Torre, fer la travessa del camp de gel Continental Sur, la 3ª massa de gel més gran del planeta. Entrant pel “Paso de los Vientos”- el “Circo de los Altares”, Cerro Gorra Blanca i sortint pel “Pas Marconi” son uns 7 dies de travessa per pur gel, amb condicions extremes, però els 1500€ per persona que ens demanaven ens disparava el pressupost i és un lloc on sol no hi pots anar, necessites guia i una serie de logística, ho deixarem per el proper viatge a veure si s'apunta algú o trobem un espònsor (és una indirecta a tots el amics)

En 3 dies de muntanya hem fet uns 85 km, el que significa recorre quasi tots els camins que tenen marcats. La zona és molt turística i a tothom que arriba els hi donen un mapa amb el camins, en els quals és pràcticament impossible perdre't i això fa que et trobis a tot tipus de “freekis” per la muntanya. Les vistes del Cerro Torre i del Fitz Roy son molt impressionants quan t'acostes davant mateix, però el millor si el dia acompanya (ni núvols, ni vent i amb sol), son les vistes en 360º des de el cim de la Loma del Pliegue Tumbado (1525m), on veus el Chaltén, el llac Viedma, Paso de los Vientos, Cerro Grande,       Cordón Adela, Cerro Torre, Aguja Egger, Aguja Standhardt, Poincenot, Fitz Roy, laguna Capri i tot el Cordón de los Cóndores.         

Sens dubte, tot i no ser el més gran, és el més conegut de tot el mon, pot ser per què és al que pots arribar sense esforç més aprop. El cotxes aparquen a només 200 m i unes passarel·les t'acosten a només 50m del glaciar. També és conegut per les ruptures que hi han cada 2 anys aprox. quan el braç de gel tanca el canal i puja el nivell de les aigües, llavors la pressió que exerceix sobre el gel fa que es trenqui espectacularment. Nosaltres hem vist petites ruptures sobtades bastant sorolloses. Està dins del P.N dels Glaciars, el que significa que com a tots els parcs nacionals, s'ha de pagar una entrada i es més del doble que la gent de “aca”. Com no vens tots els dies a veure el Perito Moreno, hem agafat el catamarà que et fa un passeig de 1 hora aprop de la banda esquerre del glaciar, pel qual també ens han clavat una bona pasta, però han sortit unes bones fotos.

Després d'aquí marxem cap al Chaltén, un poblet muntanyenc per excel·lència, que esta dins del P.N dels Glaciars i es on podrem si el temps ens acompanya, veure el hiper-conegut Fitz Roy i el Cerro Torre.

Dimarts 11, ens llevem tranquil·lament a Pto.Natales, després que ahir vam arribar a les 23:00h procedents de Ushuaia, la nostra idea es passar un parell de dies per preparar el trekking, anar a comprar, rentar roba, etc.. baixem a esmorzar a les 10h i el noi del hotel ens informa que s'està preparant una vaga general i que no saben quants dies durarà i ens recomana agafar avui mateix l'ultim autobús per poder entrar al Parc. A corre-cuita ens preparem les motxilles i anem a comprar menjar, no sabem per quants dies ja que encara no ens hem mirat el recorregut. Agafem el bus de les 14h i en el trajecte decidim el itinerari que volem fer.

Començant per la “Sede Administrativa” i fent les etapes en funció dels campaments gratuïts, ja que hi han molts que fan pagar per plantar la tenda. Portem 2 motxilles de més de 20kg, amb tot el necessari e imprescindible per passar 9 dies al parc fent tota la volta al massis del P.N Torres del Paine i la W. Molts dies hem trobat a faltar en Gregori, el company quiropràctic, ja que després d'una llarga jornada l'esquena i les cervicals quedaven desfetes.

Aquest Parc Nacional està muntat per treure diners als turistes, si comparem amb el que paguem pel hostel amb esmorzar inclòs a Pto.Natales: el bus que et porta fins allà (3 nits), la entrada al parc (3nits), els campaments (1 nit), 2 piles (1 nit), etc...

Amb el tema de la vaga hem estat de sort, ja que ha durat just els dies que hem necessitat per fer la travessa i la gent no podia entrar però tampoc sortir, llavors als campaments estàvem sols i tothom estava a l'entrada de parc esperant per sortir. En campaments on normalment hi han unes 80 tendes, només havien 5, es a dir, tot per nosaltres, un luxe.

El temps aquí a la Patagònia es “especial”, el 90% dels dies fa dolent, hem agafat pluja, vent, neu, fred, menys sol, de tot. Però aquí sembla que això és normal.

Tot i que el camí i el paisatges son impressionants, ja que passes per molts llacs, glaciars, les torres, el Paine Grande i moltes més muntanyes, el fet del mal temps i el vent, fa que la travessa en alguns moments sigui un pal. Amb bon temps tot seria diferent.

Hem fet la volta en el sentit de les agulles del rellotge, al revés que tothom, per portar-li la contra als xilens i l'hem encertat, el Pas John Gardner es puja millor d'aquesta banda. Les zones més boniques de la travessa son el Glaciar Grey, mirador de les Torres, Valle del Francès i els llacs.

Itinerari:

Sede Administrativa – Las Carretas (Gratuït)         1:45h   7 km

Las Carretas – Los Guardas (Gratuït)                    7:45h 25 km

Los Guardas – Los Perros (Pagant)                       8:30h 18 km

Los Perros – Seron (Pagant)                                 8:15h 30 km

Seron – Torres (Gratuït) – Mirador – Torres         8:00h 24 km

Torres – Italiano (Gratuït)                                     7:00h 21 km

Italiano – Valle Francés (mirador) – Italiano          6:00h 13 km

Italiano – Sede Administrativa                               6:30h 25 km

Hem decidit passar un cap d'any diferent i agafem un vaixell que en quatre dies ens portarà des de Pto.Montt a Pto.Natales, punt de partida del trekking de les Torres del Paine.

Durant la travessa hem recorregut:

1er dia: el Golf de Ancud, Archipielag de Chiloé i el golf Corcovado.

2on dia: Canal Moraleda, Cachabuco, Bahia Anna Pink, Oceà Pacific, Golfo Penas.

3er dia: Canal Mesier, Angostura inglesa, Puerto Eden, Glaciar Pio XI, canal Wide.

4rt dia: Canal Sarmiento, Estrecho Collingwood, paso White, paso Sobenes.

Hem compartit viatge amb en Jaume (un català), Jose i Vanesa (una parella d'espanyols) afinats a Panamà. Hem tingut molta sort amb el temps, ja que normalment en aquesta zona son predominants els vents del Nord que porten tempestes i mal temps del Oceà Pacific, però el vent del Sud ens ha acompanyat tot el camí i hem pogut gaudir del sol i les vistes tot el temps. Fins i tot la tripulació feia fotos durant el trajecte, ja que feia meses que feien el viatge amb mal temps. 

Ens vam desviar del nostre itinerari per veure de prop el glaciar Pio XI, el més gran de Sud-amèrica.

A part del espectacle visual que hem tingut durant tota la travessa, el viatge s'ha fet molt amè, doncs ens han entretingut amb xerrades sobre fauna patagònica, glaciologia, vocabulari xilè, festa de cap d'any (sort que portava raïm per no perdre la tradició), bingo, festa de comiat, etc...

Els àpats també han estat variats i bons, amb opció a repetir als més golafres.

Una travessa molt recomanable sempre que acompanyi el temps.