Isards de la Cerdanya

La nostra primera intenció va ser fer el “Cañón de Cotahuasi”, el més profund del mon, però després de buscar informació vam veure que per arribar-hi teníem que fer 5 hores de bus per asfalt i 10 hores més per camí de terra saltant com gripaus. Finalment ens vam decidir per fer el “Cañón del Colca” el segon en profunditat, que es troba a 6 hores de Arequipa, és més turístic i n'hi han més possibilitats tant de treking com d'allotjaments.

Sortim d'Arequipa de bon matí amb bus, com sempre amb retard, cosa normal a Sudamèrica. Una calor asfixiant, sort que podem obrir les finestres, cada 5 minuts el bus para a recollir venedors ambulants de gelatines, empanades, blat de moro, gelats, etc... La cumbia (mùsica “cansina” sud-americana) sona a tota hòstia, estem agobiats i només portem mitja hora. Després de 4 hores arribem a Chivay (capital del Colca) a partir d'aquí i ara per pista de terra triguem 2 hores per fer 60 km i es que hi ha un constant transit de camperols/es pujant i baixant per tot el camí, el bus a part dels seients plens, també esta el passadís a petar. Finalment arribem a Cabanaconde, lloc d'on comencen la majoria de trekings que venen a les agencies de Arequipa. Busquem un allotjament i aprofitem la tarda per passejar pel poble i acostar-nos fins al mirador de Achachiua, des d'on podem veure tot el recorregut que volem fer el dies següents. De tornada al poble, una camperola amb un “pet” que no podia ni parlar, ens va convidar a “Chicha” una especie de cervesa que fan amb blat de moro fermentat, que estava prou bé.

Sortim a caminar a les 6 del matí, a l'alba i es que hem d'aprofitar el dia ja que a les 6 de la tarda ja és negra nit. Anem direcció el mirador de San Miguel amb unes vistes increïbles del canó i els poblets pels que passarem. A partir d'aquí comencen 1.000 m de baixada fins el pont per travessar el riu Colca i arribar a San Juan de Chucho. Continuem al costat d'un canal pel que transporten l'aigua i després d'una forta pujada, al final de la qual hi ha una dona venen begudes i fruites, arribem al poble de Cosnirhua. 20 minuts més ens porten fins a Malata, on comprem pa i tastem el “Sancallo” un fruit provinent d'un cactus i semblant a un kiwi. A partir d'aquí ens esperem 3 hores de camí trencacames, vorejant la muntanya amb un sol de justícia i el canó que fa de forn. Portem 2 litres d'aigua però està clar que farem curt i no hi cap lloc per agafar-ne. Racionant-la i amb la boca com la sola d'una sabata arribem al poble de Fure. Ens instal·lem en un allotjament bàsic, no hi ha més, una cabana d'adob amb sostre de palla i finestres tapades amb sacs de roba, esperem que no plogui ni faci vent si no estem venuts. Deixem les motxilles i continuem pujant 1 hora més fins arribar a la cascada de Huaruro, un bon espectacle d'aigua. Tornem a Fure abans que es faci fosc, han estat 30 km, 10 hores i més de 3.000 m d'acumulat, “vaya soba Paco”. A sopar i a dormir que demà ens espera una altre.

Tornem a matinar i comencem amb una forta baixada fins el riu Huaruro, provinent de la cascada, que el travessem pel pont que ens porta fins el poble de Llatica, encara és molt aviat i no hi ha ningú. Continuem resseguint el riu, per la vessant dreta i en lleuger descens durant 1 hora més fins arribar a Llahuar, famós per les seves aigües termals i on aprofitem per fer un bany i menjar una mica. Toca baixar i travessar el riu, pugem fins trobar la pista provinent de Cabanaconde per la que arriba un vehicle 2 dies a la setmana, tornem a baixar fins al riu per tornar-lo a travessar per un pont on hi han un guèisers. Aquí ja comença la mega pujada de 1.300 m sense descans per un corriol de sorra i pedres, en el que anem relliscant tota l'estona i que va vorejant tot el relleu de la muntanya. Triguem més de 3 hores amb una calor mortal i es que ens suen fins les dents. Un altre cop tornem a fer curts d'aigua i és que no escarmentem. Ha estat dur per fer-ho en només 2 dies, 45 km i més de 5.500m d'acumulat, però és un lloc increïble i al no haver passat per “Oasis Sangalle”, on van tots els turistes, ha estat molt autèntic i solitari.

La tornada igual d'agobiant que l'anada, 6 hores de viatge amb un bus a petar amb tota la gent pel passadís, sort que han parat una estona la cumbia i ens han posat una peli. A l'arriba a la terminal hem anat a treure el bitllets per marxar d'Arequipa cap a Cuzco, però quina és la nostre sorpresa quan ens diuen el preu, 3 vegades superior al de dies enrere i es que degut a que el diumenge hi han eleccions i és obligatori anar a votar, tothom viatja als seus pobles. Per nosaltres això és robar, aquí li diuen la llei de l'oferta i la demanda. Decidim quedar-nos, descansar i esperar a que tornin a baixar els bitllets. Hem comprat unes quantes fruites tropicals típiques d'aquí per experimentar, algunes dolces altres acides, totes diferents. Dissabte nit, anem a sopar fora, vull tastar el “cuy” plat típic del Perú, però a Catalunya se'l coneix com a conillet d'índies, si, la típica mascota que regales als nens, “rico, rico” como diria l'Arguiñano. No dúiem la càmera, un altre posarem foto. Després hem anat a prendre un pisco sour, però ens tornem a sorprendre quan des de divendres i fins dilluns han instaurat la “ley seca” i és que està prohibit el consum i la venda d'alcohol degut a les eleccions i tots els locals on anar de festa estan tancats. Només falta que ens prohibeixin el “sabado-sabadete”