Isards de la Cerdanya

Sortim de Mendoza (750 m) cap a les 10h amb un bus que en unes quatre hores ens porta fins als Puquios (2700 m), una petita estació d'esquí entre Penitentes i Puente Inca. Aquella nit acamparem allà, cosa que ens servirà d'aclimatació. Aprofitem la tarda per visitar el famós monument natural de Puente Inca.

Cap a les 11h deixem la carrega preparada perquè les mules ens les pugin fins al camp base de Plaza de Mulas, un total de 52 kg de material i menjar. Cada mula pot portar fins a 60 kg, es a dir, que encara teníem 8 kg per portar pernil, formatge, vi, llastima que aquí no es pot aconseguir.

Després de fer el Check-in amb el guarda parcs i presentar els permisos, fem l'entrada al Parc Provincial de l'Aconcagua per Horcones. Comencem caminant i passem al costat d'un parell de llacs, en 2h 30 remuntem els 500m de desnivell, per un camí ple de pedres i pols i ens plantem al campament de Confluència (3400m).

Com les mules s'han endut tota la carrega, hem contractat sopar i llit en un domo.

Aquella nit coincidim amb la “Fuerza Aerea Argentina” que tenen com a missió pujar al cim amb una nova creu, feta amb les restes d'avions que van participar a la guerra de les Malvines. El interior està buit i ens donen l'oportunitat d'introduir un pensament i quedarà segellat fins d'aquí 100 anys.

Avui per aclimatar anem fins a Plaza Francia (4100m), que es el camp base per pujar per la perillosa cara sud de l'Aconcagua, l'any passat només 2 persones vam pujar per aquí.

En 3 hores vam arribar, tot i que feia un bon dia i les vistes eren increïbles, el vent no ens va deixar gaudir d'un dinar panoràmic.

Aquell vespre vam compartir taula amb un alemany i un bolivià que vivien a la Paz (4000m), es a dir, que portaven mitja aclimatació feta, amb en Lorenzo un italià que feia un petit treking i amb en Miquel i Fina, una parella de catalans que era la segona vegada que venien per intentar fer el cim.

Sortim direcció Plaza Mulas (4300m), avui toca una etapa de molts quilometres per un paratge desèrtic ple de pedres i molt avorrit. Comencem pel que es coneix com a Playa Ancha, per la seva semblança a una platja on mirant l'horitzó no és veu el final. Continua Playa Chica, més estreta que l'anterior però igual d'aburrida i finalitza amb la Cuesta Brava, res a veure amb la Costa Brava de Catalunya, unes rampes que et fan guanyar tot el desnivell de cop per un camí pedregós i amb pols. Normalment haguéssim trigat unes 6 hores però gracies al vent en contra durant tot el camí que ens obligava a frenar-nos amb els bastons van ser 9 hores d'una dura lluita. En arribar al camp base teníem tot el nostre material, però el fort vent ens va fer desistir de muntar la tenda aquella nit i vam agafar un llit en un domo. Bona decisió, ja que els 140km/h, va trencar un munt de tendes i va arrencar les parets d'una tenda dormitori on dormien en Miquel, la Fina i 3 bascos que van veure com les seves pertinences volaven a mitja nit. Per sort, tot i les sacsejades que va patir la nostre tenda, vam poder dormir una mica.

Avui és dia de descans, aprofitem que el vent a disminuït per muntar la tenda, passar el reconeixement mèdic, fer el control dels guarda-parques, inspeccionar el camp base i admirar totes les vistes que hi han del Cerro Bonete, el Catedral, el Cuerno, etc.  

Avui pugem fins el Cerro Bonete (5100m), sortim direcció al antic hotel que esta fora de servei i passant al costat de la cabana del equip de rescat, enfilem la vall endins per desviar-nos cap a l'esquerra i agafar tota la tartera fins una petita grimpada al final, en 3 h arribem dalt del cim. Dia perfecte amb un bon sol i sense vent que ens permet dinar tranquil·lament i veure la quebrada Matienzo i fins a Santiago de Chile. La baixada la fem pel recte saltant com si baixéssim del Pedraforca. En 2h en plantem al camp base. Consultem el temps per programar l'ascensió i veiem que ve mal temps, nevades i vent. Haurem de continuar aclimatant.

Decidim pujar fins a Nido de Cóndores (5500m) amb poc pes, només per aclimatar. Ens ho agafem amb molta calma, primer passem per una zona de pedres coneguda com el Semàforo, després arribem fins a les pedres Conway i a les 3h arribem fins al 1er campament d'alçada Canadà (5000m). Fem un mos i un bon descans. Continuem pujant, i després de 2h i passar per Cambio de Pendiente arribem al 2on camp d'alçada. Aquí l'alçada fa de les seves i ens colpeja el cap. Decidim baixar ràpid per contrarestar els efectes però el canvi de pressió tant sobtat encara es pitjor i aquell vespre no vam ni sopar.

Toca dia de descans que aprofitem per consultar el temps i fer estratègies d'ascensió. Per dilluns vinent sembla que hi ha una finestra de bon temps i planifiquem els dies necessaris per atacar el cim.

Avui fem el porteig de material al 2on campament d'alçada, hem decidit saltar-nos Canadà (5000m). Les motxilles de 20 kg ens obliguen a tenir que parar en tots els punts del recorregut per descansar. Arribem a Nido de Condores (5500m) amb l'esquena feta un vuit. Deixem la motxilla amb tot el material que necessitarem per l'ascensió amb una muntanya de pedres al damunt per poder resistir els forts vents que anuncien pels dies següents. Avui la baixada ens l'agafem amb més calma per evitar els efectes del canvi de pressió. Avui dormirem en un domo, ja que la tenda l'hem portejat. També aprofitem per sopar les famoses pizzes de Campo Base. La veritat es que val la pena pujar fins els 4300m per menjar-se una.

Avui dia de descans i aclimatació esperant per l'atac final. Tot i estar a menor alçada aquí la aclimatació és més còmoda. Aquí hi ha aigua al riu, tens on poder fer les necessitats, hi han moltes carpes, la gent fa més vida social i el temps et passa volant.

Avui pugem a dormir a Nido de Condores (5500m), després del porteig de fa 2 dies avui només portem el sac de dormir, el fogonet i poca cosa més. Pugem després d'esmorzar i a mitja tarda ja som al campament. Hem de muntar la tenda, anar a buscar neu per fer aigua per fer el sopar i per veure.

Si abaix eren 5 litres d'aigua per persona que ens tenim que veure, aquí ja son 6. Es una roda en la que estas tot el dia desfent neu, bevent i anant a orinar. Sopem una sopeta, embotit i a dormir aviat, que fa fred i dins del sac es on millor s'està.

Avui ens traslladem al 3er campament d'alçada, hi han dos opcions Berlín (5950m) o Còlera (6000m) i ens decidim pel segon. Arribem i no hi ha ningú, muntem la tenda amb dificultats, ja que cada petit esforç aquesta alçada t'accelerà el cor i la respiració. Ja ni dir, alhora d'inflar els matalassos per dormir, tota una odissea amb taquicàrdies. Després l'altre aventura d'anar a buscar neu per fer aigua per cuinar el sopar i per veure. Quan estem preparant el sopar arribar Iker, un noi basc que te els mateixos plans d'ascensió que nosaltres, el convidem a sopar a la tenda amb nosaltres. Una petita festa a 6000m abans del dia de cim. Abans d'anar a dormir hem de desfer tota la neu per aconseguir l'aigua per esmorzar al dia següent i veure durant tota l'ascensió. Hem de dormir una mica encaixonats dins del sac, ja que l'hem de compartir amb 6 litres d'aigua, la maquina de fotos, el gps, el frontal, les piles, etc. amb tot allò que no volem que es congeli.

Sortim a caminar més tard del que voldríem, ja que tenim que donar refugi a la nostra tenda a dos andinistes que pujaven des de Nido de Condores i estaven amb principi de congelacions. Comencem la ascensió sense frontal, les primeres llums del sol comencen a il·luminar-ho tot. Fa bastant de fred però portem bona equipació. Ho fem molt lentament per mirar de convatre els efectes de l'alçada. Passem per Piedras Blancas on parem a descansar, continuem fins a Independència (6350m) on hi ha un petit refugi en runes on parem a menjar, veure i posar-nos els grampons, també ens comunica en Miquel, que la Fina no es troba bé per continuar i han de baixar. A partir d'aquí comença una forta pujada amb neu i fem una una diagonal ascendent per el Gran Acarreo fins arribar a la Cova (6700m). Fins aquest punt hi ha hagut bastanta gent que ha tingut que renunciar al cim per MAM (Mal Agut de Muntanya) o per esgotament físic. En aquest punt deixem una motxilla i agafem l'imprescindible per arribar al cim. Comencem la Canaleta, una part de mixta (neu i roca) amb una pendent sostinguda fins arribar al Filo del Guanaco. A partir d'aquí van començar a entrar núvols i es va tapar bastant. Després continuem pujant per les pedres fins accedir al cim, on els que ja han arribat animen a la resta que puja. Un munt de sentiments ens invadeixen, una sensació indescriptible de felicitat i d'incredulitat d'haver arribat al sostre d'Amèrica.

Hem coincidit amb la Fuerza Aerea Argentina, que ha col·locat la nova creu i tenim l'honor i el privilegi de ser dels primers que ens podem fer la foto de cim amb les dues creus.

Es moment de baixar, ja que el temps s'ha girat i comença a nevar. No podem baixar ràpid, no només pel canvi de pressió sobre l'organisme, si no per el genolls, que diuen que fins aquí hem arribat, però encara ens queden 1000m de baixada per un terreny escarpat i abrupte, amb la neu que ho cobreix tot. Després de 13h arribem a la tenda al campament Còlera, però tot no acaba aquí, es moment d'anar a buscar neu i desfer-la per poder hidratar-nos i sopar. També tenim que desfer neu pel dia següent esmorzar, beure i tornar a dormir amb tot plegat.

Desmuntem tot el xiringuito i fem la baixada directe fins a Plaza de Mulas, 1700m de baixada, per un terreny trencador, tenint en conte “la soba” del dia anterior i el pes que portem a les motxilles. Al campament tot son felicitacions de la resta de la gent que esta pendent de la seva oportunitat.

Avui baixem fins a Horcones, la porta de sortida del parc. Baixem tot el camí amb la Fuerza Aerea Argentina, que s'ofereixen a portar-nos fins a Mendoza amb el mini-bus que els ha vingut a recollir.

Finalment passarem els Nadals a Mendoza, a 40ºC de temperatura, i amb el millor regal que podíem tenir, el cim de l'Aconcagua i un munt d'amics.

Ja som Andinistes de primera.

Víctor-Carlos-Chapu (Aconcagua Trek) per facilitar-nos les coses.

Guarda Parques-Metges-Patrulla Rescate (Parque Provincial Aconcagua) per la seva dedicació.

Miguel-Fina-Iker-Thomas-Bill-Lili-Daniel-Mario-Mateo-Fuerza Aerea per l'amistat i el bon rotllo.

A tots els que ens deixem per falta de memòria (maleït alzheimer), Gracies.

Portem 4 dies a Mendoza fent els preparatius per l'ascensió a la gran muntanya del nostre viatge, no per la dificultat tècnica si no per la seva alçada, quasi bé 7000 m.

Després de trobar un allotjament bastant tranquil on poder organitzar-nos i a part ens donen de sopar gratis 4 dies a la setmana, vam recórrer tota la ciutat buscant llocs i preus on agafar una mula que serà la que ens portarà la carrega pesada fins el camp base a Plaza de mulas (4300 m)

Hem anat a treure el permís d'entrada al parc, per cert, un atracament per tota la cara, ens han cobrat al canvi un 450 € per persona, per 20 dies que pots estar com a màxim dins del parc.

També hem anat a comprar tota la “jala” per tots el dies d'ascensió, a un carrefour que hi ha aquí aprop, hem sortit amb el carro ben ple de menjar escombraria de sobre (sopes, pastes, arrossos, etc), la caixera ens mirava amb una cara com dient “vaja parell d'Argiñanos”

El diumenge que estava tot tancat vam aprofitar per passejar pel parc de Sant Martín, el parc artificial més gran de Sudamerica, es més gran que la mateixa Mendoza, amb boscos, llacs, passeigs i el cerro de la gloria amb unes bones vistes de tota la ciutat.

Un altre dia hem anat a fer un bike and wine, vam llogar unes bicis i vam anar a recórrer varies bodegues de vi, on et fan una explicació del procés de elaboració del vi i després hi ha un tast de vins.

Passejant pels carrers hem pogut veure uns vehicles bastant artesanals, agafes la bici vella et pilles un motor, un diposit, li montes i ja tens una bici-moto.

Aquí a Mendoza estem a 750 m d'alçada i la calor es insuportable, sort que demà ja marxem cap a dalt, volem entrar al parc el dia 9 de desembre, per la qual cosa no sabem on passarem els Nadals.

Us desitgem un Bon Nadal i unes Bones Festes a tots!!!

També hi han infinitat d'ocells, llangardaixos gegants i quatis.

Ara som a Mendoza, després de 37h de viatge on hem passat 2 nits dins del bus.

Ciutat on farem tots els preparatius per fer l'ascenció de l'Aconcagua.

Tot i l'adició de la Diana al xocolata, aquí ha trobat un substitut, el “dulce de leche”, vindria a ser la nostra llet condensada, però està cuita i queda color mel. Aquí l'utilitzen per tot, per gelats, per postres, per esmorzar, pels alfajores (pasta farcida i amb una cobertura dolça)

"El mate" és un tema a part, pensàvem que era sols una infusió, però es molt més. Per tot arreu la gent va amb el seu mate (recipient fet amb una carbassa), la bombilla (especie de palleta de metal amb filtre abaix per què no entre la yerba), la yerba mate i el termo d'aigua calenta. Veus com porten un kit amb tot el necessari per prendre'l. En qualsevol lloc se'l preparen i ho van passant a la resta dels companys com si fos “un peta”.

Com no podia ser d'un altre manera ja ho hem provat i està prou bé. Diuen que el bons materos, el prenen sense sucre, però igual que el te, li posem. També es pot prendre en bossetes tipus infusió i li diuen “mate cocido”, però no és el mateix.